Quan l'insigne biòleg Martí Boada va visitar el Sequoia National Park, a Califòrnia, va admirar l'exemplar anomenat «General Sherman», l'arbre més gran del planeta, que té 83,80 metres d'alçada, i va escriure una nota de camp: «Quan arribes a l'arbre gegant la sensació més fonda és d'humilitat, tot proclamant, amb veu interna, que gran la condició de la natura, que discreta la condició humana.»
Quan els arbres s'ho proposen poden viure moltíssims més anys que la persona humana, un detall gens menor. I quan els arbres troben la seva plenitud en la família nombrosa del bosc fan un servei al refranyer amb la bellesa d'aquella dita: que els arbres no us privin de veure el bosc. Arbres i boscos ofereixen una sensibilitat que travessa segles, cultures, apreciacions, creences; arrels d'una estimació perdurable en el temps i en l'espai. Ara penso en Pau Vila, el pare científic de la geografia catalana, quan al retorn de l'exili va pujar al Montseny i al mig de l'avetosa del Turó de l'Home va cridar: «Quans anys que no veia un avet!» i va córrer a fer una abraçada a l'avet que tenia més a prop.
Cal educar en aquesta estima al bosc, començant pel seu «desordre», propi de la naturalitat (és a dir, no plantació ordenada amb cinta mètrica). Hi ha un no-ordre que Antoni Gaudí ja observava: «A la natura no hi ha la perfecció de la línia recta, no hi ha simetria, tot és curvilini».
Acaba de sortir el llibre Shinrin yoku, l'art japonès dels banys de bosc, d' Héctor García i Francesc Miralles, que presenta la profunda estimació que els japonesos dediquen al bosc. Tot un fons de cultura els ha fet nèixer un mirament i una sensibilitat molt singulars; els autors del llibre parlen d'un autèntic pilar estètic dels japonesos, creat a partir d'aquella consagració del bosc: la bellesa es troba en allò que és imperfecte, incomplet i efímer; les tres qualitats es troben a la mateixa existència del bosc (tot i que allò d'efímer deu ser relatiu perquè una sequoia de Califòrnia pot tenir segles de vida...).
El relat d'alguna circumstància japonesa referent als arbres resulta sorprenent; per exemple, aquella commoció i agitament que viu un poble japonès quan, a la primavera, estan a punt de florir els cirerers; tret del llibre citat: «algunes empreses menen un empleat, de matinada, al parc més proper muntar guàrdia a sota un cirerer; l'objectiu és que reservi lloc perquè els treballadors puguin anar-hi a fer un pícnic si, finalment, aquell dia s'obriran les flors dels cirerers. Quan això succeeix hi ha aglomeracions de gent als parcs. El mar de pètals de fons té la capacitat de transformar l'estat d'ànim d'una població entera».
Tornem a tocar de peus a terra. A la geografia més propera a nosaltres se senten anuncis de «primers banys de bosc», que vol dir alta connexió amb la natura, amb una disciplina ben concreta i guiada. Es diu que ja són diversos els espais escollits a comarques gironines que iniciaran l'experiència dels banys de bosc. Tot sigui per l'estimació de la natura, començant per la més propera, i desitgem que aquesta modalitat sigui realitzada amb «naturalitat» de quilòmetre zero, mirant endins. Són 290 els boscos de Catalunya que poden ostentar alguna singularitat, una dada que convida a la selecció i al treball eficaç. Però alertant sempre que la cultura catalana, en aquest tema, ha de ser prou creativa i originària d'aquí mateix, sense haver de copiar d'altres indrets només perquè ara toca.
El nostre bosc, que sap créixer al terròs i a la marina i a l'alta i baixa muntanya, amb la seva rica diversitat és una oferta continuada de bellesa, salut, llum, pau, color i moltes coses més que cadascú ha de saber buscar i fruir-ne. Els instants es van succeint. Si no estem atents a les seves meravelles en aquest moment, que sempre és irrepetible, el moment de la discreta condició humana, hauríem deixat passar un goig molt sensible que se'ns regala aquí mateix.
