Un dia abans que els Reis i el president del Govern es personin a Barcelona per assistir al primer aniversari dels atemptats terroristes de la Rambla i de Cambrils, l'únic que se sap amb certesa sobre l'acte d'homenatge a les víctimes és que les organitzacions independentistes (ANC i Omnium) no donaran ordre de boicotejar-lo expressament, que la CUP insistirà en això, i que el president de la Generalitat mantindrà la seva ambigua postura de sempre sota l'excusa que «Catalunya no té rei» i que Felip VI encara no ha demanat perdó pel to de la seva declaració institucional del 3 d'octubre passat. Així doncs, queda a criteri de ciutadans anònims la possibilitat que es produeixi una esbroncada contra els monarques durant l'homenatge. Una possibilitat, per cert, a la qual el Rei ja hauria d'estar més que acostumat des que li toca presidir la final de la Copa de futbol que ell patrocina i en la disputa de la qual figuri un equip català (el Barça concretament, perquè no hi ha experiència que aquesta reacció s'arribés a produir si en la confrontació hi participés l'Espanyol, el Girona, o qualsevol altre menys compromès amb la causa).

Per tant, quedem a l'espera que tots els que cobren de la nòmina de l'Estat (siguin independentistes o no) es comportin amb la dignitat i el respecte que mereixen les víctimes del tràgic succés i no passi res desagradable. Després, vindran les inevitables interpretacions interessades. Els mitjans constitucionalistes lloaran la valentia del Rei per ficar-se en aquest vesper. I els proclius a l'independentisme li trauran punta a qualsevol manifestació de dissidència amb la monarquia per fer-la representativa d'un sentiment popular majoritari. Als que som vocacionalment republicans aquests jocs amb els símbols no ens agraden gens. Entre altres coses perquè perjudiquen greument la causa de l'adveniment de la Tercera República.

Si el moviment a favor d'un canvi de règim hagués sorgit a Catalunya amb vocació d'estendre's, de forma solidària, a la resta de l'Estat, no hi hauria inconvenient a secundar-lo. Al cap i a la fi, entre els territoris espanyols, Catalunya és una comunitat que va al capdavant i bé podia servir de guia per a la resta del país. Però el projecte se circumscriu de manera exclusiva a Catalunya i és evident (almenys així ho manifesten els seus promotors) que en el cas hipotètic que es proclamés una República Espanyola seria sobre la base que existís també una República Catalana independent d'ella. Una tesi que fa pudor a supremacisme i al nacionalisme més ranci, populista i petit burgès (inclosa en ell la banda del 3%). Al marge de tot això (que no és poc), l'independentisme inconclús de Catalunya està servint a la resta d'Espanya per avivar les manifestacions polítiques més reaccionàries i la causa d'un monarquisme ultramuntà. Només cal sintonitzar algunes emissores de ràdio per sentir apocalíptiques advertències sobre l'amenaça d'un reconstituït Front Popular. Amb la mateixa cantarella agre i desagradable que feia servir la radiodifusió franquista per insultar l'enemic interior. Els que l'hem sentit en podem donar fe.