Tot i que el cas de Cristina Cifuentes, la noia de les cremes, sembli ocasional, va tenir un il·lustre precedent: el diputat canari Bravo de Laguna al qual el 1986 van enxampar robant a Mark & Spencer, Londres, un pijama i un ambientador, no hi ha res com dormir calentet i entre delicades aromes. Bravo de Laguna que, per cert, és periodista, havia estat sotssecretari de Pressupost i -glups!- de Despesa Pública del Ministeri d'Hisenda. Encara que va començar a UCD i va seguir en el Partit Liberal, es va reciclar amb èxit al PP. Adaptació: una vegada que la naturalesa ha creat un disseny tan efectiu com la gola del cocodril, conserva la innovació a través de les edats.
Tampoc convé flagel·lar-se en excés pel que sembla l'apoteosi de la cleptomania nacional. Als polítics francesos se'ls van amuntegar de tal manera els tripijocs i descuits que, per no anar tots a la presó com en la pel·lícula de Berlanga, van haver de decretar-se dues amnisties, per a ells sols. Vull dir que el de menys és la crema, el pijama o el màster trobat en una tómbola, l'assumpte de la mandanga és que tenim a una futura població reclusa que en comptes d'exercir la potestas per a la qual van ser elegits o nomenats, es dedica a anar de putes amb targeta oficial o canviar-se cromos: tu em regales un títol sonor i jo t'amplifico les teves paradetes universitàries. Alta Fidelitat.
El cas de Rodrigo Rato és diferent. No va deixar l'FMI per amor, com suposàvem les donzelles de pit anhelant, sinó perquè l'UCO ja s'interessava en aquests comptes opacs en què el senyor Rato té ficats els seus petits estalvis, uns set milions d'euros. Xavalla al costat dels més de 400 que la seva successora Christine Lagarde va posar en mans de Bernard Tapie, l'empresari futboler, a manera de generosa indemnització. Tan generosa que els jutges van concloure que no es podia condemnar Lagarde perquè era «persona de molta rellevància», o sigui perquè l'afició demanava la indulgència judicial, com en els delictes fiscals de Lionel Messi i Cristiano Ronaldo. Mana l'afició.
