Només fa dos dies que vaig enllestir la lectura d'un llibre que, al primer cop d'ull, pot semblar estrany. Em referesc a Eloge de la marche, un treball de David Le Breton publicat en castellà per l'editorial Siruela. Fa molt de temps que soc devot de l'obra de l'antropòleg francès i els seus estudis sobre el cos humà i la seva funció -potser hauria de dir la seva representació- en les societats contemporànies han ocupat sovint el meu discórrer. Ara es tracta de construir un relat d'elogi amorós a l'acció de caminar, una activitat que compartim amb molts d'animals, però que té poc a veure amb el vagarejar de les bèsties. Camina el cavall, la gasela, el tigre, l'elefant, la lleona, caminen les aus, camina el porc, el goril·la, camina el llangardaix i caminen les cuques de llum, camina l'escorpí, caminen les aranyes pels seus camins de fils. Els mena l'instint. L'home que camina s'obre al món mentre dóna sentit a les coses que troba durant el camí. Ara record el poema de Kavafis que cantava Lluís Llach: «Quan surts per fer el viatge cap Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg...» És bo que els camins siguin llargs, perquè el que més importa és el camí. També per a l'home, com per als animals, caminar és una activitat corporal: sentim el caminant que respira i potser està cansat, però l'home es diferencia per la voluntat de cercar un horitzó. Sabem que la ruta serà dura, que l'arribada sempre és incerta. Si heu vist L'home que camina, l'escultura de Giacometti, recordareu que representa un home fràgil, però determinat, proveït d'una força basada en el seu propi impuls. Passa molt a prop de nosaltres, però no sabem d'on ve i es dirigeix cap a un lloc que desconeixem, el pas segur. Tinc la impressió que travessa el temps.
L'home que camina observa els paisatges per on passa i sovint arriba a amerar el cos de les atmosferes que respira. Toca les pedres -n'hi ha de foradades, de llises, de cantelludes, de rodones, n'hi ha que són amables al tacte, d'altres són aspres-, es detén a palpar l'escorça dels arbres -en l'escorça d'un arbre a vegades s'atreveix a traçar amb un cisell dos cors enllaçats-, decideix de banyar-se els peus en l'aigua d'un torrent, de nedar en un safareig... Mentre camina, percep l'olor de terra banyada i la respira a fons, olor de mareselva, d'herbasana, de reïna, d'alga de mar, de menta, de salobre. Si camina de nit, observa els estels. S'embadaleix amb la carrera de Sant Jaume i aprèn a desxifrar les constel·lacions. Mira la lluna. I, a vegades, sent l'udol del llop en l'espessor del bosc. El caminant sap que, a vegades, de nit, es pot sentir el silenci. David Le Breton parla de les marques de les sabates que Neil Armstrong, un dels astronautes que, l'any 1969, viatjaren a la Lluna, deixà senyalades sobre el mar de la Tranquil·litat. Armstrong feu com si s'espantàs d'aquelles petjades i decidí fotografiar-les. Però havia començat, durant el breu camí que va fer sobre la superfície polsosa, a percebre el gust de la Lluna. Com Cyrano, com Jules Verne.
L'home que camina percep el tremolor dels boscs, el cant dels ocells, els crits dels al·lots que juguen a les places dels pobles per on passa, el xerric de les cigales, la remor de la pluja, el fred inclement -l'aire de la nit talla com un ganivet esmolat-, el gust de la suor. Caminar és, doncs, una experiència sensorial. Camus camina per les ruïnes romanes de Djémila, a Argèlia, i percep la pesantor del silenci. Escriu: «els crits dels ocells, les petjades de les cabres, les remors vingudes del cel, tots aquests renous formen el silenci desolador d'aquell lloc». Cap al final del llibre l'autor ens diu que el camí conté la memòria que la terra ha aspirat dels caminants que n'han passat. La memòria gravada a la terra. Però llavors escriu que la bellesa és democràtica, que es brinda a tots per un igual. Em costa de creure. La bellesa és democràtica? El que no és democràtic és l'aprenentatge de la percepció de la bellesa. No tothom té la capacitat de percebre el que és bell, perquè es tracta d'una energia, potser d'un alè, que ha d'esser conreat i nodrit.
És cert, i David Le Breton no s'està de dir-ho, que una mica de fang quan plou i una mica de pols a l'estiu contribueixen a la qualitat de vida.
