Gènova va ser la primera ciutat estrangera que vaig conèixer. Vaig arribar-hi en vaixell i la vaig trobar intensa però desagradable, com si l'haguessin aixecat a crits, tan marítima que perdia sentit en terra ferma. No podria inventar-li ni una floreta, però la identificaré sempre amb les seves carreteres voladores, fins i tot els antiestètics automòbils havien decidit que era el lloc ideal per anar-se'n a un altre lloc. Els vehicles que posaven cel pel mig atenent a raons estètiques, encara que no ho sabessin, es van desplomar dimarts sobre aquesta urbs sense atributs. Un error en l'enginyeria causa una mortaldat a l'altura d'un bombardeig o d'un atemptat d'Isis. Es tractava així mateix d'un acte de Déu, però aviat aflorarien els culpables més rabiosament humans.

La catàstrofe abatuda sobre aquesta ciutat en trànsit es va acomodar confortable a la política del bram. Matteo Salvini va xisclar més fort que les víctimes, per carregar la responsabilitat sobre la UE de les retallades suïcides. La Unió mor perquè no es cuida, segons el nacionalista messiànic. El pecat populista de la simplificació, perquè Europa no té la culpa de l'ensorrament, Europa és l'ensorrament. El continent ha perdut solidesa, desconfia de la resistència dels seus materials, ja no aconsegueix orientar ni la llei infal·lible de la gravetat. Fabrica accidents tercermundistes.

Quan arribes a Gènova sense haver estat mai en una altra part, t'assalta l'estampa del termiter evocat per Saint-Exupéry quan fantasiejava d'estavellar el seu avió. Aquella ciutat de pas, perquè s'oblida que els navegants són en primer lloc fugitius, estava sobrevolada per les autopistes que ara s'han ensorrat, més Dos Passos que Fritz Lang. L'endemà vaig arribar a Viena, la meva segona ciutat estrangera. Habitable malgrat Bernhard i Jelinek, amb els seus cafès, els seus pastissos i els seus diaris. Una altra Europa morta. Defallida, almenys.