Aquest nou i magnífic espai de la Fortalesa de Sant Julià de Ramis val, certament, la visita, o moltes visites. Pel lloc, per les vistes que es contemplen, per les edificacions, per les col·leccions de joieria -fonamentalment d' Elsa Peretti, de Tiffany's- i escultures en joies, per les mostres d'escultura - Subirachs i Apel·les Fenosa-, per la cuina de Jordi Cruz i per les monumentals pintures de Quim Hereu. A més ara cal aprofitar un menú de promoció, a un preu molt raonable, en el magnífic restaurant obert. Amb una carta molt encertada, d'Alta Cuina Tradicional, un concepte que sempre he defensat. Hi vagin, no se'n penediran. Crec que aquest complex està destinat a ser un dels principals pols d'atracció del turisme local i internacional, ja que té mèrits per ser-ho. No solament no us deixarà indiferents, sinó que en moltes ocasions quedareu bocabadats.
En Quim Hereu és el gran protagonista pictòric, amb les seves immenses pintures col·locades en un espai fet exprés i viu -és el seu taller. Ens proposa uns «murals» (tot i que no ho són ben bé; increïblement, són pintures a l'oli) immensos, dignes de la tradició de Josep Maria Sert. Cap pintor actual té l'impuls èpic d'aquestes pintures, col·locades sota la rúbrica de l'«Estrambotisme». Per això el pintor reclama l'herència pictòrica atorgada pel seu amic Joan Fuster i Gimpera i del qual se'n fa hereu a partir del 2004. L'estrambotime es relaciona, formalment, amb el surrealisme empordanès i l'art oníric. Però a diferència d'aquest no reclama l'inconscient, ni la improvisació, sinó la construcció racional i amb seny i rauxa mesurats, d'espais i mons fantàstics, de tot un cosmos que ens captiva, també per les seves dimensions immenses i la transparència del llenguatge -d'un rar i estrany virtuosisme-, accessible a tothom, malgrat les seves claus hermètiques i simbòliques. El DIEC defineix estrambòtic com allò «que se separa d'allò que hom considera normal i usual». És també allò estrany, singular, rar, desusat, extravagant, desacostumat... En Quim Hereu en fa una estètica global i captivadora, que ara, en col·laboració amb Jordi Cruz, vol portar a altres terrenys, com la cuina. I a fe que no trobaran cap problema. La Costa Brava, justament, es distingeix per ser l'únic lloc del món on pescadors i tapers, justament, ja van crear una cuina «estrambòtica», la del mar i muntanya i els catxoflinos, com m'he esmerçat a demostrar, entre d'altres, als meus llibres La cuina surrealista, La cuina marinera de la Costa Brava o La cuina més exquisida de la Costa Brava. Els tapers. Una cuina que ja va enlluernar el món quan Ferran Adrià s'hi va inspirar a l'etapa del llibre El sabor del Mediterráneo. Què més estrambòtic que un niu, un pollastre amb llagosta, uns peus de porc amb gambes, uns cargols amb conill i sèpia, un llamàntol amb pilotilles i conill o una botifarra dolça ben caramel·litzada? Sens dubte, s'haurà de parlar molt de la cuina estrambòtica.
