El primer aniversari de l´atemptat del 17 d´agost a Barcelona ha estat present a primera plana de tots els mitjans des de primers de mes: sumari, declaracions, etc. Un moment òptim per mostrar al món -però, sobretot, a nosaltres mateixos- la grandesa d´esperit de la gent del nostre país posant l´atenció en les dues coses fonamentals: l´acompanyament fraternal a les víctimes, únics i legítims protagonistes, i la unitat de tothom, sense exclusió ni distinció, contra la xacra que ens ha d´unir per rebutjar-la i combatre-la, el terrorisme.

Lamentablement, ni els mitjans de règim catalans i ni els espanyols han volgut ignorar els indecents que volen parasitar el dolor físic i psicològic de les víctimes i el solidari de tants milions de catalans i espanyols per tenir protagonisme, per donar altaveu al seu missatge sectari. Conductes infantils a ignorar, si no fos perquè ja n´estem ben tips de comportaments tan immorals dels que així actuen i dels qui els donen ressò i prioritat.

Una ocasió per mostrar-nos com un poble digne i fort s´ha tornat a desaprofitar. Hem tornat a escoltar les queixes de l´alcalde i del cap de la comunitat musulmana de Ripoll que ningú els havia avisat de quina peça era l´imam quan era a la mesquita de Ripoll, davant els musulmans de Ripoll, on cridava a la guerra santa. Hem escoltat el president de la Generalitat explicar que ell no convidava el rei als actes commemoratius quan ni és ningú per disposar del cap de l´Estat i cobra cada final de mes per representar a Catalunya aquest Estat que bescanta i encapçala el rei. Hem vist la infanteria convergent de l´ANC i els cuperos, primer cridar al boicot contra el rei i després a organitzar actes paral·lels que volen robar l´atenció i l´escalf als que tingueren i tenen el dolor en primera persona.

Hom no pot fer altra cosa que sentir una profunda vergonya. Salvador Espriu, el gran poeta, avui ignorat, de la lluita democràtica a Catalunya, ens ve a la memòria: «Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m´agradaria d´allunyar-me´n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!».