M'asseguren, ves a saber però jo m'ho crec, que als despatxos oficials encara no hi ha la foto de Presidentorra. Es podria pensar que per lleig, però bé s'hi va penjar la de Puigdemont sense que ningú protestés, o sigui que la raó és una altra. Potser, igual que el seu antecessor li va prohibir fer servir el despatx, li ha vetat també substituir els seus retrats. Pobret. És tanta la insignificança de Presidentorra que per distingir-se del pròfug es va haver d'apujar el sou. No era amor als diners, va ser un «veieu? Jo cobro més, o sigui que soc un altre».

Per mi que l'autèntica raó és que Presidentorra té vergonya. D'ell mateix, s'entén. Veu per la seva TV3 heroics actes revolucionaris, i ell no hi pot oposar més que un llacet a la solapa. Perquè s'ha de reconèixer als llacistes els sacrificis que fan per la revolució: avui sopar a les portes de la presó, demà una festiva tractorada, dilluns una trobada de deu minuts a les portes de l'ajuntament seguida d'unes cervesetes en una terrassa, i diumenge a passar el dia a la platja i aprofitem per plantar un para-sol groc. No s'entén que amb aquesta capacitat de sacrifici i de desdeny a la pròpia vida continuïn encara subjugats i oprimits. Presidentorra n'és conscient i prefereix no mostrar-se gaire. Només faltaria que els llacistes s'adonessin que els presos estan en presons catalanes, la competència de les quals és de la Generalitat, i vigilats per policia catalana. Madrid va lliurar els presos a Presidentorra i ni tan sols li va dir «aquí els tens, i vigila que no s'escapin». No va caldre, només li va dir «aquí els tens». I allà continuen, ben tancats. A la Catalunya heroica, la desobediència, igual que la República, és virtual.

Presidentorra és el nen que, als Maristes, el professor Ricard deixava d'encarregat de mantenir l'ordre quan s'havia d'absentar, o sigui quan s'estava pixant. En tornar, el xivato passava l'informe.

-En Soler, en Mulero, en Cufí i en Serrat han parlat.

I en Soler, en Mulero, en Cufí i en Serrat rebien cadascun un parell de bufetades amb la mà oberta d'en Ricard. Amb els anys he après que allò no tenia res d'estrany, que també als camps d'extermini els vigilants més cruels eren els jueus. Per això Madrid ha lliurat els presos a Presidentorra, a veure si no on estarien més segurs.

Fa bé de mantenir un perfil baix, no sigui que els llacistes obrin els ulls i li acampin al davant de Palau, però és una llàstima que això ens furti veure'n la foto. Als estadistes els agrada sortir retratats amb allò que els inspira l'acció de govern, n'hi ha que sostenen una Bíblia, d'altres la declaració dels drets de l'home, algun la constitució. El retrat oficial de Presidentorra seria agafat a una ampolla de ratafia.