En política sempre he estat pragmàtic, el que compta són els resultats. Així, per exemple, sempre defensaré la gestió del govern de Lula al Brasil perquè després del seu pas pel govern hi havia menys pobres, va aconseguir que el nivell de pobresa del Brasil disminuís. És un resultat constatable, sense discussió.
En aquest marc m'ha agradat l'article «Et si la Monde n'allait pas si mal» de L'Obsevateur subtitulat «viatge a casa dels nous optimistes». Diuen els autors que contra certs pessimismes s'han de fer valer les dades i així fan veure com la millora dels principals indicadors referits a esperança de vida, alfabetització, pobresa, desnutrició, drets humans, etc. han anat millorat de forma continuada durant els darrers dos segles i començament d'aquest. Hi estic completament d'acord. Avui el món és més habitable que fa dos segles.
Però si a llarg termini és així també és cert que a curt termini hi ha temps d'avenços i temps de retrocessos. La darrera crisi econòmica és un temps de retrocessos per als ciutadans d'Europa. En economia hi ha el nivell macroeconòmic que ja no és competència de cada país sinó de la UE, que imposa els seus criteris i els seus plans. La resposta a la crisi ha sigut l'austeritat, que ha fet molt de mal als països més endeutats i ha augmentat les desigualtats. Però també hi ha la microeconomia, que tracta dels problemes concrets dels ciutadans. Ara tothom accepta que ja hem superat la crisis i en àmbit macro és així però en àmbit micro la cosa és diferent perquè els efectes de la crisi han sigut importants. Si la distància entre rics i pobres s'ha incrementat entre els països de la UE, també la distància entre rics i pobres s'ha disparat entre els ciutadans. Però no ho ha fet igual en els diferents països com es pot comprovar en les dades, per exemple, d'Alemanya i Grècia (que acaba de donar per tancat el seu rescat amb forts problemes). Per això té molt interès l'estudi «Crisi econòmica i classes socials: tots hi perdem, sobretot els més pobres» que la professora Olga Salido ha fet per a l'Observatori social de La Caixa on s'estudia els efectes de la crisi sobre els ciutadans d'Espanya. L'estudi mostra que qui més han perdut han sigut les rendes baixes. Mentre el 10% dels més rics han perdut entorn d'un 10% de renda, el 10% dels més pobres han perdut un 30%, cosa que ha portat que la renda de les llars més riques que era 9,5 vegades la de les llars més pobres abans de la crisi avui sigui de 13,5 vegades. L'estudi bàsicament mostra que l'estructura social de les classes mitjana i rica s'ha mantingut força estable però en canvi la dels pobres ha tingut una davallada de renda. Finalment remarca que pocs dels considerats pobres han pujat a la classe mitjana, mentre que un nombre equivalent o major de classe mitjana baixa ha passat a pobre en l'escala de rendes. I el problema és important perquè el 2016 prop d'un 21% de la població d'Espanya i més d'un 19% de la de Catalunya estava en risc de pobresa. Això concorda amb el fet que la paraula mileurista va sorgir prop del 2007 per designar els més pobres, i avui molts treballadors voldrien tenir un sou de 1.000 euros!
Totes aquestes dades mostren que un dels grans problemes que ha d'encarar el govern d'Espanya i el de Catalunya és el de la desigualtat i la pobresa. He començat dient que soc pragmàtic i per això penso que les esquerres haurien de plantejar unes idees pel llarg termini i un programa més concret pel temps que resta de legislatura, un programa que encarés aquest problema de forma realista, no tractant de resoldre tots els problemes sinó aquells que es poden millorar tenint present que per aprovar les mesures necessiten trobar els suports suficients. I bàsicament els hauran d'obtenir dels que van votar la moció de censura ja que, tal com està la dreta, serà difícil obtenir el seu suport per a qualsevol mesura que proposin els socialistes. I és aquí on difereixo de Podem en el tema del sostre de despesa, ja que voler una despesa superior a la que s'ha pactat amb la UE és utòpic. De totes formes, crec que estem en un moment en què les esquerres tenen l'oportunitat de pactar un programa realista i espero que siguin capaços de fer-ho.
No sé si a Espanya es trobarà un acord per començar a abordar aquests problemes durant el temps que resta fins a les futures eleccions però el que sí dubto és que a Catalunya aquest problema ni tan sols s'abordi. Malauradament Catalunya viu un temps de contes de fades i no de polítiques reals, tot està subordinat a la implementació d'una República inexistent, tot és eteri. Continua semblant que els problemes dels ciutadans no són importants i, en aquest context, la lluita contra les desigualtats queda a segon pla per a quan tinguem la «República» implementada, és a dir, postergada sine die.... I si no s'ho creuen, busquin a l'hemeroteca i si troben alguna declaració de membres del Govern català sobre la crisi econòmica i les seves repercussions (especialment sobre els temes de desigualtat i pobresa) m'ho facin saber. La veritat és que si estic equivocat, estaria enormement content però no sé veure cap dada per a l'optimisme.
