Al llarg de molts anys Jordi Pujol i la seva coalició van ser el pal de paller de la política catalana. Amb la tan repetida estratègia de «peix al cove» el govern va anar assumint tota mena de competències. Qualsevol situació era bona perquè l'expresident reivindiqués una transferència. Fins i tot va demanar presons, de la qual cosa els bascos no volien sentir a parlar.
Però a poc a poc Catalunya assolí unes fites d'autogovern que cap més regió d'Europa tenia ni encara té, per molt que alguns espavilats vulguin fer creure el contrari. L'arribada del tripartit amb la denúncia de Maragall en seu parlamentària del 3% va fer esclatar una greu crisi que acabà amb la radicalització cap a la banda independentista d' Artur Mas i els seus col·laboradors.
Però ves per on que la CUP envià Mas a la paperera de la història i arribà un separatista de tota la vida com Carles Puigdemont. Al líder d'Amer se li pot discutir això o allò, però ningú no li pot negar que sempre ha militat al bàndol independentista, com la majoria de gent d'ERC.
L'expresident ha aconseguit complicitats molt importants com les de l'ANC, Òmnium i la majoria de municipis de Catalunya que també s'aixopluguen sota el paraigües independentista. Les associacions de Sánchez i Cuixart -els dos activistes empresonats- foren decisives perquè contra tot pronòstic JxCat superés ERC a les urnes el proppassat mes de desembre. Puigdemont va fer una llista de cares noves on el gran perjudicat fou un PDeCAT, que pràcticament desaparegué dels escons del Parlament de Catalunya.
Ara l'ANC torna ha agafar el lideratge de l'independentisme tot preparant les manifestacions del setembre i octubre i a la vegada demana primàries en el sector secessionista en els municipis més importants del país. De moment, ERC i la CUP no en volen sentir a parlar de la proposta d' Elisenda Paluzie i els seus. Però ja veurem què passa al llarg dels propers dies. De moment grapats d'alcaldes ja s'han passat a la Crida per tal que no perilli el seu lloc de la llista. Puigdemont, des de Brussel·les, els té ben atemorits. Algun dia s'haurà d'explicar la colla d'alcaldes que l'han visitat al llarg d'aquestes darreres dates i què hi han anat a fer.
El PSOE s'està empassant tots els galàpets que li arriben del bàndol independentista i veurem fins quan. Rebé els vots del PDeCAT i ha d'anar amb els peus de plom. Però a mesura que s'apropin les eleccions, els barons socialistes hi diran la seva i serà la fi de la situació actual.
Puigdemont té la necessitat de continuar amanyagant el conflicte permanent. És la seva única forma de surar. Passen els mesos i el govern de Torra pràcticament està desaparegut. Els seus primers dies només han servit per continuar reivindicant la causa separatista i intentar provocar l'Estat, ja sigui amb la figura del rei Felip VI o amb declaracions que busquen la confrontació.
Mentre el Parlament de Catalunya romandrà tancat fins al mes d'octubre. Això sí, tothom continuarà cobrant, encara que les vacances siguin permanents. No es tracta de fer lleis, sinó d'assistir a manifestacions un cop al mes que intentin aixecar els ànims d'uns ciutadans cada dia més desmotivats.
S'acosta una tardor molt calenta i caldrà tenir seny. Per sort, llevat de casos aïllats, no s'han viscut massa aldarulls als carrers, però actituds com les de Torra i alguns dels seus no ajuden a la convivència ni a la cohesió social. Es retroalimenten al costat de fanàtics espanyolistes que també viuen del procés. I al mig, els catalanistes de sempre que pràcticament han quedat esborrats del mapa. I això és un mal senyal.
