La proposta de l'ANC de fer l'1 d'octubre una «aturada de país» -la paraula «vaga» fa por, no en va estem parlant de la dreta catalana- té la seva lògica. Tenint en compte que el Parlament s'ha agafat vacances tot l'estiu i que el govern no governa, res més normal que seguir el seu exemple. El problema és que a l'ANC li falla la semàntica. El país, com a tal, ja està aturat des de fa anys, coincidint amb l'inici del procés i amb el temps que fa que -ignoro per quin motiu- l'ANC ha adquirit carta de lobbie, de fet juraria que el nom real del procés és «procés d'aturada de Catalunya». El país, si entenem com a tal els seus governants i Catalunya com a ens abstracte, fa molt temps que no fa res de profit. Més aturat, impossible, no cal que l'ANC i la seva presidenta Paluzié encoratgin a aturar el que fa temps que no es mou. El que miraculosament no s'ha aturat és la gent, que continua anant cada matí a la feina, continua practicant els seus hobbies, continua estimant, bevent, menjant, passejant, rient, plorant i, en resum, tirant endavant malgrat l'ANC i els governants, que no és poca cosa. Per tant, potser el que intenta dir la Paluzié des de les seves limitacions intel·lectuals és que qui s'ha d'aturar l'1 d'octubre són els ciutadans. Ella predica amb l'exemple, no se li coneix que hagi fet mai res de profit, es deu voler sentir acompanyada. Des de la seva estultícia i el seu altaveu -a Catalunya una cosa va unida a l'altra- pensa Paluzié que la resta de catalans, com ella, vivim de xuclar la mamella.
Elisenda Paluzié passa per ser independentista, però és independentista de tira còmica. Ara proposa una vaga, perdó, que això és cosa de rojos, una «aturada de país», per qui sap què. Serà bo veure quants catalans estan disposats a perdre un jornal, un de sol, per una colla que ha reconegut que anava de farol i que va enganyar tothom. Quan la Paluzié sàpiga quants catalans reneguen del sou d'un dia, es farà una idea de quants estarien disposats a sacrificis autèntics. No dic vessar una gota de sang, que això és impensable, sinó que parlo de no anar a esquiar a l'hivern, deixar de sopar a fora cada cap de setmana o vendre's la segona residència, sacrificis que no se sap que hagi arribat a fer mai cap poble oprimit, i no per falta de valor sinó per falta de vacances, de restaurants i de segones residències.
