Resistència

- I vostè? -em va preguntar.

- Bé -vaig dir-, jo aquest any he anat a allò segur.

En aquest instant em vaig adonar que, en efecte, havia arriscat poc per por al fracàs. Es fracassa com a lector de la mateixa manera que es fracassa com a autor, i no sempre resulta fàcil dilucidar si el fracàs es deu al llibre o a l'usuari. Christoph Lichtenberg deia que quan del xoc entre un llibre i un cap sorgeix un soroll buit, la culpa no és sempre del llibre. Però al final el resultat ve a ser el mateix. El resultat és que pots trobar-te amb dues o tres setmanes per davant sense una novel·la o un assaig segurs que portar-te a l'ànima. No sé com omple la gent les tardes (les de l'estiu especialment), però les meves no admeten altre folre que el de la lletra impresa.

- Recomani'm una lectura segura -va dir el tipus.

- Una lectura segura per a mi, hauria de ser. Cada un té les seves.

- D'acord, una lectura segura per a vostè.

- Bomarzo, de Mugica Laínez. Aquest estiu l'he rellegit per segona vegada a la vida, i en els dos toms amb què em vaig enfrontar a ella per primera vegada, farà d'això uns trenta anys, potser més, potser quaranta.

- Això és gairebé com tornar al barri de la joventut -va assenyalar el meu veí de seient.

Sí, vaig pensar jo. Tornar a un llibre antic és com tornar al barri de la joventut. De fet, abans d'obrir-lo ja s'endevina el parpelleig de les llums que a la llunyania van marcant el teu retorn. Són les mateixes que van donar llum, etcètera. Tornar a Bomarzo amb el front pansit va resultar un exercici de nostàlgia, però també d'entesa, ja que vaig apreciar en els seus racons multitud de matisos que se m'havien escapat en la lectura de joventut. No només no em va decebre, sinó que em va sorprendre la seva capacitat de resistència. I la meva. Resistíem els dos, la novel·la i jo.

Crec que encara soc un bon lector, em vaig dir en acabar-la. I aquesta idea va justificar el meu mes d'agost d'aquest any.