Massa vegades ens fixem en els brètols i passem per alt els fets exemplars i els qui els protagonitzen. Aquest cap de setmana ha mort John McCain, un polític no gaire conegut aquí per la majoria. Està clar que si ens fixem en els titulars dels diaris, el seu gran mèrit va ser perdre les eleccions presidencials dels Estats Units davant de Barack Obama. Però no és un perdedor qui rep els més grans elogis per part dels seus adversaris. Un dels episodis més recordats de McCain va ser quan va sortir a defensar Obama quan un elector republicà va expressar en un debat els seus temors pels suposats orígens àrabs del candidat demòcrata i el va tallar afirmant que el seu rival era «un home decent» amb el qual tenia «desacords en afers fonamentals» i que en això, precisament, consisteix una campanya electoral. Més recent és la seva última intervenció al Senat on va acudir tot i estar ja molt malalt per participar en una votació crucial sobre el futur del model sanitari. McCain va esbroncar els seus companys i els va exhortar a confiar els uns amb els altres: «Deixeu d'escoltar els bocamolls altisonants de la televisió la ràdio i internet, envieu-los a l'infern!... hem estat perdent el temps en afers que són importants perquè insistim a voler guanyar sense buscar l'ajuda del que està a l'altre costat del passadís. No estem guanyant res, companys, no estem guanyant res». Va reconèixer que «jo mateix he deixat de vegades que la passió governi la raó; no crec que ningú se senti orgullós de la nostra incapacitat» i va afegir que «la principal satisfacció és respectar les nostres diferències però sense impedir els acords». McCain era un defensor del consens i s'havia convertit en la veu republicana més crítica amb el govern de Trump. La raó sempre està enfrontada, aquí i allà, al populisme.
