Vaig llegir que a una senyora no l'havien deixat entrar a la piscina perquè «portava un banyador de pota» i, estralls de la calor, ho vaig entendre literalment: per què no havien de permetre que la senyora portés un banyador de pata, de morsa àrtica o d'ossa blanca, el que prefereixi, no hi ha flotadors en forma d'ànec i xurros de surar de tots els colors? A veure si havíem recuperat les velles normes relatives al decòrum sota espècie d'uniformitat, no m'estranyaria.
Però llavors vaig sentir l'expressió «banyador de pota» en boca d'una noia de la família i vaig acudir, ràpid, a internet, no vull quedar-me desfasat. Vaig trobar mostraris molt complets. El banyador de pota (o de pota llarga) és un peça, unida o no a la seva part superior, que a manera de pololo s'ajusta a la part alta de la cuixa. Malgrat el verb «ajustar» i al substantiu «cuixa», aquesta espècie de shorts esportius no desperten ni les luxúries més recalcitrants, semblen, de fet, l'uniforme de combat dels tripulants del Nautilus, però em solidaritzo amb les usuàries, res es diu contra els homes que fan servir bermudes que posarien vermell de vergonya José Luís López Vázquez. Fins i tot Nicolas Sarkozy.
No sé si hi ha precedents en altres països, però aquí hem muntat una revolta per un assumpte de moda, d'imposició de la moda: el motí d'Esquilache. En defensa de la tradició, faltaria més, el que potser expliqui el fracàs de Carles Puigdemont en tractar d'innovar el tèxtil, l'última temporada, amb un estampat de barres i estrelles. Cap a 1970 sí van tenir èxit un grup d'aragoneses valeroses, i perdó per la redundància, que van aconseguir imposar el dret a usar biquini a les piscines de Saragossa. Abans, l'alcalde de Benidorm, Pedro Zaragoza, sobre una Vespa, va visitar el Franco viu, no a l'esperit cendrós que ara està de mudances, per arrencar-li la promesa que respectaria el biquini de les estrangeres. L'arquebisbe de València, monsenyor Marcelino Olaechea, es va retratar, a manera de protesta, amb un grup de nenes i el peu: «Protegiu-vos de l'obscenitat sota el mantell». Això, ehem, en apropar-se setembre, diu Juanjo Millás, tossim diferent.
