El 6 i 7 de setembre de l'any passat, la majoria independentista al Parlament de Catalunya va iniciar el procés definitiu que ens ha portat a la situació actual. Va trencar les normes bàsiques de conducta democràtica, aprovant les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, que preveia, entre d'altres coses, la supeditació del poder judicial a l'executiu català, quelcom inaudit en qualsevol democràcia. Tot es va accelerar fins a la declaració d'independència del 27 d'octubre. Avui, l'expresident Puigdemont, menjant musclos a un palauet de Waterloo; l'exvicepresident Oriol Junqueras, empresonat; el que ho va començar tot, Artur Mas, disfrutant del mar sobre iots i barquetes a la costa menorquina; Mariano Rajoy, desaparegut de la política activa; un supremacista d'extrema dreta, de nom i cognom Quim Torra, president de la Generalitat; el nostre espai públic, ocupat per colors i llaços que no ajuden per res a solucionar la imatge ni el medi ambient del país, etcètera. A Madrid governa Pedro Sánchez, que en el poc temps que fa que mana, canvia d'opinió tots els dies en temes tan diversos com migració, Valle de los Caídos, fiscalitat i polítiques públiques de diferents àmbits. No sabem a què atendre'ns. Les perspectives econòmiques no són bones. Comença a saber-se que grans fons internacionals han rebaixat les seves inversions a Espanya, començant pel fons sobirà norueg. El turisme va de baixa i això s'ha notat a Barcelona i la Costa Brava. Fa la impresió que el binomi Torra-Puigdemont vol seguir posant a prova la paciència de l'Estat per justificar les seves dèries, per veure fins quan resisteix Sánchez a tornar a aplicar el 155. Mentrestant, el lehendakari Urkullu insinua que es busqui una fórmula per alliberar els presos com més aviat millor. Creu que, amb Junqueras lliure, podrien canviar per bé moltes coses i començar a desactivar el quadre de mando de l'independentisme actual. La tardor promet.
