S'ha generat aquests dies a les xarxes socials una campanya en la qual es demana a les persones que exposin els records i vivències del moment en què van expressar a les clares en l'entorn proper la seva diversitat sexual, o els patiments que van patir per sortir del armari. Amb el hastag #MeQueer, una trinxera similar al #MeToo que convidava a les dones a visibilitzar l'assetjament masclista, centenars d'ànimes han bolcat a Twitter les seves experiències, sovint traumàtiques, en parlar clar amb les seves famílies, sobre l'abús sofert a l'escola, la incomprensió i en moltes ocasions la burla per ser gais, lesbianes, bisexuals, trans. Les seves històries gelen la sang. El noi a qui els seus pares van prohibir durant un estiu sencer agafar en braços el seu germà de dos anys després de dir-los que li agradaven els nois; el jove que va anar a buscar un carret de fotos revelades i va amagar aquella en què apareixia amb molta ploma per vergonya que la veiés la família; els xavals que fugien del poble, i les noies que van perdre de cop totes les seves amigues; el nen en la casa del qual li van deixar una nota anònima: «el seu fill és marieta». També va parlar el meu amic de l'ànima, que va tornar a relatar la por que sentia en arribar a l'escola alhora que la seva germana, per si aquesta s'adonava de com li humiliaven els seus companys, i la mortificació encara més gran quan ella va plantar cara als abusadors per defensar-lo. Tant dolor. Gairebé al mateix temps, es coneixia que aquesta setmana un nen nord-americà de només nou anys es va suïcidar, possiblement per la fustigació que va patir després de declarar-se gai davant tota la seva classe. Aquestes paràboles del desemparament, la violència gratuïta i la manca de caritat no apareixeran, però, en cap catecisme del present. A la tornada d'un incòmode viatge a Irlanda, a l'avió, que és el lloc que el Papa tria per a impartir la doctrina d'estar per casa, Francesc va contestar a la pelegrina pregunta de què han de fer els pares quan constatin l'orientació homosexual dels seus fills. «Els diria en primer lloc que resin, que no condemnin, que donin espai al fill o a la filla». Tant de bo hagués callat, però va seguir: «Quan es manifesta des de la infància hi ha moltes coses per fer per mitjà de la psiquiatria ...» De debò? La resposta bona era l'única: l'amor, però el Sant Pare va preferir no sortir dels estrets senders que condueixen invariablement a la discriminació, i al discurs de l'odi.
Espero més de Francesc, i no em serveixen els arguments que l'absolen perquè els seus oponents i enemics són pitjors i més reaccionaris que ell. La rèplica a la pregunta llepaciris del fill homosexual dona la mesura de la seva capacitat i contundència a l'hora de gestionar el principal escàndol que afronta l'Església, el de la pederàstia practicada de forma organitzada, sistemàtica i impune pels sacerdots catòlics, les víctimes es compten per milers en tots els països del món. La teoria de la poma podrida es va quedant una mica curta per explicar els centenars i centenars de denúncies de nens i nenes abusats que morien en els calaixos dels jerarques del Vaticà, el cistell sencer sembla estar corcat. No hi ha psiquiatres suficients al món per alleujar els calvaris als que els senyors de l'alçacoll sotmetien als petits, víctimes vulnerables el silenci el qual s'asseguraven a força d'amenaces i por. No hi ha teràpia que els ajudi ara que són adults trencats per dins perquè l'Església segueix preferint, abans que la reparació, mirar cap a un altre costat. Cap a persones que no cometen cap pecat, perquè només estan vivint la seva vida com volen.
