No tinc temps! No tinc un minut per a mi! Estic desbordat¡

No ho diguis mai això¡ No ho pensis mai¡ T'ho creuries i t'ensorraries¡ T'endinsaries en l'espiral de la manca de temps, la nova pobresa.¡

La conseqüència d'aquests pensaments i actituds, es l'ansietat, l'angoixa i l'estrès, portes obertes a la depressió. Informes sobre la salut a la feina creuen que un treball desorganitzat i un temps incontrolat, han contribuït a les següents malalties:

Un 13% dels treballadors/es es queixen de mal de cap, un 17 de dolors musculars, un 30% de dolors d'espatlla , un 20% de fatiga crònica, i un 28% d'estrès.

Les receptes que ens venen per combatre aquests símptomes, son píndoles i xarops (antidepressius, analgèsics o altres per aquietar momentàniament els neguits, com pseudoioga, pseudomindfulness, etc) que poden minorar l'efecte, però no eliminen la causa. La causa l'hem de cerca amb una reflexió realista, ben meditada que ens condueixi al compromís

La realitat és que tenim el temps que hem de tenir¡ Ni més, ni menys¡ Igual per a tothom¡ Aquesta és una veritat com un temple¡

Tanmateix, és igualment veritat, que amb el mateix temps, hi ha qui fa el doble de feina, te temps per a tot el que l'interessa i sap com restablir el seu equilibri, físic, mental i espiritual.

Aquest modest treball pretén esbrinar el «perquè» uns son amos del propi temps i altres esdevenen baldufes que roden sense direcció o estels que volen, sense el propi nord, a la bufera intens i constant d'altres.

Som potencialment gegants, capaços de grans obres, però atrapats dins una teranyina de fils, com el gegant Gulliver al país de Liliput, lligat a terra per una infinitat de petits cordills, mentre dormia. També com el forçut Salomó que li van prendre el pel i es va quedar sense força. La nostra potencialitat es veu afeblida pels fils de la troca, d'una societat de pensament únic que imposa l'economia del màxim rendiment, que engendra el monstre del consumisme i devora golafrement el nostre temps en un mercat que ens pren el pel, seduint-nos amb miratges d'un cos eternament bell i d'experiències úniques (com si les experiències es poguessin enllaunar i fossin universals, quan en realitat les experiències només poden ser personals i intransferibles).

La societat de màxim rendiment, roda al ritme de la presa, de la màxima velocitat. El filòsof coreà Byung-Chul Han, best-seller a Alemanya, defineix la nostra societat com «la societat de l'acceleració»

Tot és urgent. No hi fa res que no sigui important¡ L'eficàcia està en la urgència que ens situa en el rol permanent «d'apagar focs» de «bombers». Ancorats en aquest rol d'urgències, no ens queda el temps per a qüestions importants. Així amputen la nostra vida que només balla al so del deure, del «tinc de fer». La nostra agenda es plena de «tinc» que ens imposa la societat i ens buida del «vull» que necessiten els meus anhels i aspiracions més íntimes.

Som com els picapedrers que «han» de picar irremeiablement la pedra sense saber el «perquè» la piquen. Hauríem de convertir-nos en el picapedrer que quan li pregunten: «Per què piques la pedra?» la seva resposta es «Perquè estic construint una catedral».

Hem de poder dir com en Josep Pla: «Jo no soc producte del meu temps; soc un producte contra el meu temps» ( Quadern gris).

Societat i projecte personal, son dos constructes humans que poden canviar. Permeteu-me que us citi un pensament de Victor L. Frank, autor del llibre « L'home a la cerca de sentit»:

«Tota persona té la seva vocació específica en la seva vida... i no pot ser reemplaçat, ni la seva vida es pot repetir de manera que la tasca de cadascú, és tan única com l'oportunitat de portar-la a terme...

En darrera instància, l'home no ha de preguntar quin és el seu significat a la vida, sinó que ell mateix és l'interrogat per la vida».

De tornada de vacances, suposadament amb les neurones fresques i estimulades, fora bo fer-nos les següents preguntes:

Per què fem el que fem? Que significa la nostra vida per a nosaltres?

Quin significat té la nostra tasca?

« Qui té un perquè per viure pot suportar gairebé qualsevol cosa» ( Nietzsche)