He viatjat a l'illa de Creta, allargassada al sud del mar Egeu. Fins aquí arriben les brises d'Àfrica, la suavitat dels embats mediterranis, la claror de Grècia que s'expandeix mar avall. Aquest matí he visitat el palau de Cnossos, extens, el més emblemàtic de la cultura minoica, de més de quatre mil anys. I he vist les pintures sobre els murs, ara al museu, les lluites de braus, els prínceps refinats, les joves amb els cabells recargolats, la simetria dels peixos blaus. Al vell port, he imaginat Ariadna, la jove princesa que espera. Porta un cabdell de fil entre les mans. Un cabdell de fil que ella ha filat. Espera i observa. La nau que ve d'Atenes entra silenciosa, lenta. Ariadna ha vist el desembarcament dels joves. Set homes i set dones, a la flor del món. Fa molt de temps, succeí a la ciutat d'Atenes: Mataren Androgeu, el fill de Minos. Fou un assassinat misteriós. Minos s'hi va presentar amb un esquadró de tropa i destruí més de mitja ciutat. Els atenencs s'avingueren a un pacte: cada nou anys set homes i set dones joves serien entregats a Creta i serien conduïts al Laberint. En la cambra fosca, perduts en els passadissos misteriosos, caurien dins les úrpies del Minotaure.
Ariadna havia vist baixar de la barca aquells joves. Els soldats els traslladaven afilats, un rere l'altre. Els soldats ordenaven que la gent es fes enfora. Teseu és el darrer de la fila i és l'únic que no plora. Teseu és el rei d'Atenes i ha decidit unir-se a l'expedició dels castigats. Diu que abraonarà el Minotaure fins que pugui retre'l, que el deixarà vençut, que es tancarà per sempre el deute de la seva ciutat. El Laberint és fosc i ningú no sap on comença ni on acaba. Teseu no en sabrà sortir, perquè els passadissos són un embull i no hi ha qui pugui orientar-se en el desordre. Ariadna li posa entre les mans el cabdell de fil. Teseu mata el Minotaure i surt, les mans plenes de sang, la camisa esquinçada, gràcies al fil que li havia donat Ariadna i que tingué l'encert de fermar just a l'entrada fins a resseguir l'embull de passadissos i travesseres. Partiren de bell nou cap a Atenes amb la victòria tot just aconseguida. Els remers tallaven l'aigua, de pressa. La nau saltava sobre les ones. Ariadna, en veure que partia, va sentir que el cor es trossejava. Teseu l'agafà per un braç i li va dir que partís amb ell. I decidí, perquè n'estava enamorada, saltar a la barca i emprendre el camí del mar. Però Teseu no estava enamorat d'Ariadna, i l'abandonà a l'illa de Naxos, i seguí el seu camí.
Des de llavors, la princesa de Creta ha esdevingut l'arquetipus de la dona abandonada, del patiment per amor. Jo sóc el teu laberint, potser va dir Teseu a punt de deixar-la. Pagaria la pena preguntar: Per què, fa quatre mil anys, una societat refinada i luxosa que he vist representada en les pintures del palau de Cnosos, tenia un laberint obscur a l'interior del qual habitava un monstre caníbal? No sabria entendre-ho. Però m'agrada repensar les aventures greco-cretenques de Teseu, retornar a l'amor no correspost d'Ariadna, al cabdell de fil que es desfà mentre el jove corre per les cavitats sinuoses i els caminals de l'antre misteriós. Salvador Espriu va escriure Ariadna al laberint grotesc, un aplec de narracions, per dir-nos que la vida és un laberint on els humans tracten d'orientar-se cap a la sortida. Tanmateix, acaben devorats pel Minotaure, la mort que espera. Fa molts d'anys vaig llegir un text per al teatre de Marguerite Yourcenar que portava aquest títol: Qui n'a pas son Minotaure? És un títol que es formula en forma de pregunta. Qui és que no té el seu Minotaure, el monstre que ens destrueix i ens devora? Només si aconseguim el fil misteriós que ha de guiar-nos a través del laberint... La llibertat és a l'extrem d'aquest fil.
