Una de les moltes virtualitats que ha tingut el procés sobiranista ha estat, sens dubte, fer sortir molts catalans i molts espanyols del món irreal en què vivien. Empesos per la bona fe i per un optimisme històric que s'ha revelat excessiu, van creure que la transició política i el pacte constitucional de 1978 havien posat les bases definitives d'una democràcia homologable amb la dels estats europeus més avançats. El preu pagat i les hipoteques establertes, començant per la mateixa recuperació de la monarquia, van ser acceptades a benefici d'inventari. I és indubtable que moltes coses van canviar a Espanya, com ho és també que el 23-F i l'accés d' Aznar al govern van començar a posar límits a aquesta evolució positiva.

Així, doncs, hi havia molts catalans que creien que totes les idees polítiques podien ser defensades i resoltes democràticament, sempre que fos sense recórrer a la violència. Ara ja saben que no: això no és el Regne Unit ni el Canadà i aquí no ha estat possible un referèndum pactat amb l'Estat. Creien, també, que un referèndum acordat pel Parlament havia de ser possible, i ara ja saben que no, i que la reacció de l'Estat ha consistit en una violència inusitada i brutal contra gent pacífica. Es pensaven, d'altra banda, que un govern autonòmic no podia ser destituït pel govern d'Espanya i que aquest darrer no podia convocar unes eleccions autonòmiques, ja que aquesta facultat està reservada per llei al president de la Generalitat: ara ja saben que sí.

A l'hora de passar comptes, aquests catalans pacífics i ingenus van quedar bocabadats quan van descobrir que els membres del govern de Catalunya eren processats per rebel·lió i sedició, quan, segons la llei, aquests delictes han d'anar acompanyats d'una violència que no va produir-se. A continuació, es van tornar a sorprendre quan van comprovar que el jutge instructor, com que es veia frenat per la justícia europea, va optar per retirar les euroordres i, vulnerant la seva pròpia llei, va deixar de perseguir uns presumptes delictes. I van poder comprovar, també, com una mesura tan extraordinària com la presó preventiva era allargada indefinidament i utilitzada com un escarment i com un càstig.

Fidels encara a les seves conviccions, aquests mateixos catalans de bona voluntat van creure que calia protestar davant la injustícia de les presons i els exilis i van optar per posar llaços grocs pertot arreu. Ara han pogut comprovar com hi ha dos partits polítics espanyols i uns autoanomenats Cuerpos de Brigada de Limpieza, que, rabiosos davant l'extensió del clamor popular, renuncien a promoure les seves pròpies accions i opten per arrencar i destruir, de nit i amb la cara tapada, els llaços solidaris que posen els altres: són els mateixos que parlen de la «fractura» que hi ha a Catalunya. Aquests ultres ja saben que no hi ha res a fer, perquè els llaços són reposats de manera immediata i perquè és evident que perden la batalla de la joventut. Penseu només en els milers i milers de persones que van assistir als concerts recents d'Igualada i Manresa en què actuaven grups com Txarango i Els Catarres: tota aquesta gent jove ja fa molts dies que ha desconnectat d'una Espanya rojigualda tan engrescadora. Però les accions dels CPL continuaran, perquè es tracta de fer propaganda i de guanyar les eleccions espanyoles amb l'ajut de la caverna que els incita.

En fi, els exemples es podrien multiplicar. Però si alguna cosa han après aquests ciutadans catalans de bona fe és que cal tocar de peus a terra i abordar el procés amb un gran pragmatisme. Aquesta gent són aquí, tenen una estratègia de tensió perfectament planificada i són impunes. Així és que la innocència i la ingenuïtat són qualitats que ja no ens podem permetre en el camí cap a la independència.