El conflicte català està lluny d'entrar en vies de solució. Fa mesos vaig escriure que la solució era impossible atès el context del moment. De fet, tot té solució, però a vegades cal trencar alguna cosa per fer-la possible. Aquest concepte és el que es fa servir aquí i allà com a base de l'estratègia: aquí es percep que, forçant la màquina, Espanya en farà una de grossa que serà l'excusa per proclamar la República, mentre que allà es pensen que, xafant-ho tot, eliminant els partits independentistes i totes les veus que en parlen, acabaran amb el relat i arribarà la calma. Jo no crec que passi ni una ni l'altra cosa. Ni ens faran callar encara que tanquin TV3, ni Espanya caurà en un error tan gran com per provocar que Europa canviï d'opinió i permeti la construcció de la República.

En aquest moment ens trobem en l'intent d'obrir un altre episodi de control amb una nova aplicació de l'article 155. Els esdeveniments ho fan veure. Per un costat l'agressivitat de Ciutadans amb un llenguatge pujat de to, animant als seus seguidors a enfrontar-se a tot el que sigui català. Per un altre costat la intervenció de membres de cossos policials, residents aquí o a fora, provocant violència, o la constitució d'escamots que circulen per tot el territori traient llaços... Però el que més fa pensar que això va per aquí és la cobertura intel·lectual de certs diaris (també ràdios i televisions, però no les veig mai). Dimarts Alfredo Pastor escrivia a La Vanguardia un article on ho deixava clar. Parlava dels tres elements que distingeixen el col·lectiu independentista: El primer és el desig comprensible de poder. El segon l'orgull de ser diferent, que vol dir ser millor. El tercer és l'odi envers tot el que representa l'estat espanyol.

Es pot estar d'acord o no, però generalitzar que els catalans tenim odi envers Espanya és una exageració que no té sentit si no és per voler crear un context determinat. És cert que des de Catalunya es vol fer quedar malament l'estat espanyol davant el món per justificar la independència. Però això no té res a veure amb l'odi, la paraula de moda que Ciutadans repeteix fins i tot quan està dormint.

Una altre exemple és l'editorial d' El País de dijous, que ve a dir que si un dia hi ha un mort serà responsabilitat exclusiva del president Torra, com si des de l'unionisme no existís cap vincle ni responsabilitat amb la bilis que va mostrant cada vegada que surt al carrer. Tot fa pensar que s'està preparant un clima d'opinió que permeti exigir una nova aplicació de l'article 155, que potser aniria més lluny que l'anterior, il·legalitzant els partits polítics independentistes: és l'única manera que tenen de governar Catalunya. El risc que presenten aquests moviments és l'impacte que generen a l'opinió pública europea, que ja està sorpresa per l'actitud de l'estat espanyol al llarg dels últims mesos. És el fre que els impedirà seguir amb el camí de la destrucció de tot el que sigui sospitós de ser independentista.

El conflicte català és un conflicte històric que es veu reforçat pels canvis de fons en els valors globals. Occident ha passat d'una manera de resoldre problemes en la que es preguntava a Déu, s'estudiaven les escriptures i es prenia la paraula dels reis i sacerdots, a una altra manera on el que destaca és l'experiència del ciutadà i els seus sentiments. A partir d'aquí, la gent se sent vinculada a un sistema democràtic si comparteix un vincle bàsic amb els altres votants. Si l'experiència dels altres votants és molt diferent, no entenen els sentiments de l'adversari i no els interessen les seves inquietuds vitals, aleshores, encara que guanyin per cent a ú, no existeix cap motiu per acceptar el veredicte. Aquest és el punt de la història que cal resoldre: l'encaix difícil que la Unió Europea va voler tancar el 2004 dient que Europa està unida en la diversitat i que els diferents pobles d'Europa mantenen l'orgull de les seves identitats nacionals. Però la opinió pública actual, a diferència del que havia existit fins al segle XX, és aliena al que pensen les elits. L'elit política de Madrid: el rei, el poder judicial i el policial, no han canviat el temps de la història. Actuen com si fossin a l'Imperi Egipci, aliens a l'evidència que la governança basada en l'imposició ideològica per part de les elits és impossible en els temps que corren. No es pot fer callar la gent per la força, ni es pot influïr en els pensaments perquè ja no hi a domini sobre els mitjans, encara que tanquin TV3. La independència de l'individu està lluny d'acceptar accions de força, i l'única cosa que fa un moviment repressor en aquestes condicions és reforçar el seu relat intern.

Per tant, no hi ha més solució que canviar l'enfrontament basat en símbols per una discussió sobre una proposta concreta. Pedro Sánchez diu que la proposta s'ha de fer amb consens dintre Catalunya. No. La proposta va ser l'Estatut del 2006, tombat pel poder de Madrid. El que toca és que Madrid faci una oferta i el debat es faci al voltant d'aquesta proposta per finalment fer un referèndum que l'avali o l'anul·li. I què passarà si surt negatiu? O nova proposta o República. Però ha de ser responsabilitat de l'Estat espanyol explicar-nos com es modernitzarà, com canviarà el poder fàctic, com filtrarà jutges franquistes, com polirà la policia i quin tracte ens donarà, culturalment i fiscalment. I escoltin, d'odi res de res. Guardin-lo per a altres ocasions. Facin el favor de traslladar-se al moment actual de la història.