Hi ha coses que són bones en si mateixes però que poden ser dolentes i fins i tot letals quan es produeixen en excés i descontroladament. L'aigua és quelcom bo i necessari, però quan ve com una allau descontrolada, quan hi ha una inundació que ho arrasa tot o una tempesta al mar, l'aigua esdevé un desastre, quelcom dolent i indesitjable. El mateix podem dir dels aliments, de la sal, del sucre o de qualsevol altre ingredient. Per bo que sigui un producte, en excés esdevé dolent. Ens cal alimentar-nos, però si ens obliguen a una ingesta continuada i sense mesura podem emmalaltir i, fins i tot, morir. Dic això perquè el cos social funciona de manera molt semblant al cos físic. Coses com la immigració poden ser bones si ens venen amb mesura i de manera controlada, en quantitats que el cos social pugui assimilar, però no quan venen com una allau, violenta en ocasions, que ho desborda tot i depassa els recursos.
Per això, el control dels fluxos migratoris no és una opció, és una obligació dels estats. No és xenofòbia ni és racisme. La prova es el que passa amb el turisme en llocs com Barcelona.
El turisme és una activitat econòmica generalment ben rebuda, però quan ve en excés i/o amb excessos produeix un munt de problemes i el rebuig del cos social. Generalment són turistes occidentals els que s'amunteguen en pisos, surten despullats, fan balconing o s'orinen a les portes dels veïns del barri. Són els pisos turístics els que fan pujar els lloguers per sobre del que és assequible. És el turisme salvatge i descontrolat el que produeix rebuig.
Una de les qüestions més complexes i delicades és avui l'allau migratòria que envaeix Europa generant un munt de problemes, desbordant els recursos existents i afavorint el creixement de partits d'extrema dreta al continent. Hi ha qui vol negar el problema, minimitzant-lo, jugant amb les xifres. Però negar el problema no serveix, no el resol. Quan hi ha un problema el que cal és plantar-li cara, per complicat i difícil que sigui. I el de la immigració ho és.
No serveix obrir fronteres i deixar que entri tothom que vulgui, perquè no estem preparats per això, no tenim prou recursos i perquè la solució a la misèria no és exportar-la. Cal abordar el problema d'una manera valenta i realista perquè ens hi juguem la cohesió europea, la sostenibilitat de l'estat del benestar i la pau social. Cal actuar als països d'origen i de trànsit, negociar acords i, fins i tot, amenaçar els governs corruptes, que tenen els seus pobles en la misèria, de retirar ajuts o imposar sancions. Cal un gran acord per lluitar contra les màfies de tràfic de persones. Però també cal gestionar la situació de la immigració a casa nostra.
No són problema els immigrants que venen amb papers i parlen la llengua del país, perquè aquests poden treballar, però com poden dir que venen a treballar aquells que venen sense papers i no entenen ni parlen la nostra llengua? Aquests només poden viure a casa nostra aprofitant-se dels ajuts socials, a càrrec dels recursos públics, o fent alguna activitat irregular, quan no clarament il·legal, com és el top manta, els furts, el tràfic de drogues o l'ocupació de pisos. I aquí rau el problema de debò. Perquè la majoria d'immigrants que ens venen son molt actius reclamant els seus drets però no volen saber res de les seves obligacions. I si els volem reclamar que compleixin el primer que ens diuen és que som racistes. Per això crec que el que cal és una legislació i unes actuacions públiques menys acomplexades que obliguin els nou vinguts a respectar les nostres lleis i els nostres costums. No pot ser que als autòctons se'ns exigeixi papers per a tot i qualsevol cosa i se'ns posi multes i càrrecs per a tot i als estrangers no. No pot ser que la gent del país se senti tractada pitjor que els de fora, que pensi que només li toca pagar, callar i aguantar-se. Perquè, què passaria si els que fan el top manta fossin blancs i del país? Segur que s'actuaria amb fermesa i se'ls faria fora en un no res.
No és racisme exigir a tothom dues coses bàsiques: respecte i responsabilitat. Per això hauria de ser possible exigir-ho a aquells que venen a casa nostra, al nostre país. I hauria de ser possible expulsar, de manera efectiva, aquells estrangers que no compleixen les nostres normes i produeixen un conflicte social perquè no ens respecten. I, per descomptat, no es pot premiar amb l'acolliment i els ajuts social el frau o la violència. En aquest sentit, cal felicitar-se perquè s'hagi actuat contra els migrants que varen perpetrar els dos assalts violents a la tanca de Ceuta, retornant els 115 del darrer assalt i detenint els líders del que es va produir el 26 de juliol.
No es pot tolerar l'assalt armat de les nostres fronteres, sigui amb pistoles i fusells o sigui amb cal viva, excrements, aerosols-llançaflames i altres tipus d'enginys. No es pot tolerar que fereixin 29 policies. I els violents no poden rebre el premi de quedar-se en sòl europeu.
Els estrangers, migrants o turistes, tant se val, han de comportar-se cívicament. Ens hem de fer respectar, sense complexos, per garantir la convivència ciutadana. I aquells migrants que es volen quedar al país haurien de saber que els drets civils i els beneficis socials no es regalen, s'han de merèixer, s'han de guanyar amb una conducta responsable. Perquè la justícia és donar a cadascú segons els seus mereixements. I si el migrant sabés que serà expulsat si no es comporta segurament es comportaria millor. El problema és que tenim una classe política carregada de punyetes que es dedica a barallar-se en lloc d'arremangar-se i fer front als desafiaments reals que la nostra societat pateix.
Concretament, a Roses, a banda dels problemes amb els manters, hi ha un barri del poble on els veïns viuen esporuguits per unes màfies magribines que han ocupat tres cases d'un carrer, que trafiquen amb droga i que tenen un comportament incívic i agressiu que ha convertit el barri en un malson. Tant és així que, en una reunió de veïns per tractar el problema, molts varen manifestar que no s'atrevien a significar-se en manifestacions o penjant pancartes de denúncia per por de les revenges que podien patir. Se senten indefensos. La pregunta és: com és possible que no s'hi pugui fer res? Hi ha una sensació de gran impotència enfront dels malfactors. I és obligació dels poders públics d'arbitrar mesures per tal que la gent del país no hagi de malviure per culpa de gent de fora incívica i mafiosa. I això no és racisme, però s'hi pot convertir si els poders públics que ens han de protegir no hi donen resposta.
