Conflicte

L'hi diu un pare al seu fill, a l'autobús, com a resposta a una sortida de to de la criatura. La sortida de to va ser la següent:

- La política és una merda!

Tenia raó el xaval, penso, la política és una merda, però dit així donen ganes de negar-li la major. O de pregar-li que no generalitzi, ja que hi ha decisions polítiques sensates (ara no sabria dir quines) com hi ha polítics amb sentit comú (que ara tampoc hi caic). Ara bé, sense que surti d'aquí, la política, la miri un des d'on la miri, és una merda. Per què? Perquè no s'ocupa dels assumptes nuclears. I quin és l'assumpte nuclear per excel·lència del nostre temps? El repartiment de la riquesa, miri vostè. Temo haver-ho dit amb arrogància. Ho diré ara des de la humilitat:

- Si us plau, si us plau, senyors polítics i senyores polítiques, reparteixin vostès la riquesa.

El fill s'ha quedat callat, digerint la reprimenda del pare, que tenia la virtut de no semblar-ho. Per fi respon:

- Tu és que no tens temperament, pare. Jo no sé dir unes coses com si estigués dient-ne d'altres. Jo, quan em cago en tot, em cago en tot, i ara mateix m'estic cagant en tot.

El pare mira a banda i banda per comprovar que ningú els escolta. Jo xiulo observant el sostre. Després l'home gargamelleja i assegura que l'entén, que no trobar feina després de cinc anys de carrera i 4 màsters desespera una mica.

- Desespera una mica, no; desespera que et cagues -l'interromp el fill.

- D'acord, fill, desespera que et cagues, però la fúria no condueix a res, creu-me.

Tinc un conflicte: comparteixo la sensatesa de l'home i la indignació del jove. Porto dins meu un pare moderat i un fill colèric. De vegades no aconsegueixo posar-los d'acord. Ara bé, les coses com són: quan la política és una merda, és una merda. És clar que convindria expressar-ho d'una altra manera.