Ja se n'ha parlat molt, de les ganes que tenen el tàndem Puigdemont- Torra de tensionar la vida política catalana. Amb un govern desaparegut, sense programa ni iniciatives i amb un Parlament de Catalunya tancat per vacances fins a l'octubre, els dirigents catalans només poden entretenir el personal amb discussions estèrils i inútils que no serveixen per a res i que a la vegada perjudiquen i molt els polítics presos en diferents centres penitenciaris de casa nostra.
Malauradament, des de Ciutadans se'ls fa el joc i ambdós bàndols es retroalimenten de la polèmica i del conflicte. Uns pengen llaços al matí i els altres els retiren de nit vestits de blanc i amb la cara tapada. Tot plegat un joc de despropòsits que només pot provocar en qualsevol moment un esclat de violència que en públic ningú no vol, però que amb la boca petita més d'un d'aquests actors de segona estarien d'acord.
A mesura que passen el dies, hom pot comprovar -només calia seguir ahir l'entrevista matinal de tv3- que Quim Torra no està capacitat per governar. És un hooligan de l'independentisme, incapaç de posar seny i de tenir un mínim discurs capaç de cohesionar la societat catalana. Continua parlant d'ells i nosaltres com si tingués l'exclusiva del món secessionista i com si els no independentistes no fossin catalans.
L'altra cara de la moneda és Inés Arrimadas, guanyadora de les eleccions del proppassat mes de desembre, però que continua establerta en el conflicte permanent. Es dirigeix només a l'elector de procedència castellana, sense pensar que el catalanisme polític té una llarga trajectòria a casa nostra i que una formació que es diu de centre i liberal -declaracions d'ella mateixa aquest cap de setmana al diari El País- hi hauria de dedicar almenys cinc minuts al dia si de debò vol eixamplar la seva base social.
Estem al davant d'unes posicions radicals on no hi ha cap mena de diàleg. Només es busca el trencament i la confrontació. I poca cosa més. El nacionalisme català basa tot el seu discurs en el victimisme i cercant enemics exteriors ja sigui Rajoy, el rei Felip VI i ben aviat Pedro Sánchez. Mentre, Torra o Puigdemont parlen del conjunt de la població catalana com a part de la nació reivindicada quan la societat és plural i fragmentada al cinquanta per cent entre independentistes i no separatistes. Només poden reivindicar un estat elaborant memorials de greuges contra Espanya i alguns episodis de la seva història.
D'altra banda el nacionalisme espanyol és bàsicament conservador i l'esquerra s'hi sent força incòmoda. El mateix Pedro Sánchez en campanya es va veure obligat a fer un míting a Madrid amb una gran bandera al darrere. Els símbols i el nom d'Espanya semblen patrimoni en aquests moments del PP i de Ciudadanos. Practiquen un discurs ranci i caspós que els dona molts rèdits atiant el conflicte envers Catalunya. La ciutadania espanyola quan hi ha un enfrontament com en aquest cas territorial es posa a favor de la seva nació i més quan aquesta nació de tots els mecanismes que li proporciona l'Estat i per tant no ha de consumir el victimisme com a fórmula per poder surar. Pensen aquests radicals espanyolistes que cal eliminar els nacionalismes perifèrics, per la qual cosa no fan propostes de diàleg, sinó ben al contrari, només busquen fórmules per fer-los desaparèixer.
És en aquest context que ens apropem a uns mesos molt preocupants on es demanarà l'aplicació de l'article 155. Viurem moments complicats i Catalunya pot perdre's en el camí cap a Ítaca i fins i tot pot veure lesionada greument la seva autonomia una altra vegada. A foc lent es va coent un escenari on els ciutadans tenim totes les de perdre. O sinó al temps.
