A les portes de l'aniversari de l'1 d'octubre, i a menys d'un any de les municipals, tenim quatre dades del trencaclosques, a voltes surrealista, que vivim. L'any 2012, la venda a corre-cuita de la gran empresa pública d'aigües, Aigües del Ter-Llobregat, per uns 1.000 milions d'euros, va pagar les nòmines dels treballadors d'una Generalitat que tenia uns 50.000 milions d'euros de deute. El Govern s'adheria al Fons de Liquiditat Autonòmica, demanant 5.000 milions d'euros.

La situació era qualsevol cosa menys el panorama ideal per reclamar un país nou. La mobilització per forçar el trencament amb el marc polític funcionava com un factor cohesionador per solapar la situació econòmica. Si a això li afegeixen la pugna de poder entre Convergència i Esquerra, tenim més dades. Sense aquesta batalla s'hauria arribat a aquest punt? Potser no. O no d'aquesta manera. Una tàctica que Mas va intentar, i va abandonar, era mantenir la neutralitat amb la Casa Reial, a la manera escocesa. L'estratègia hauria donat una pàtina de continuïtat política a l'independentisme, en lloc d'implicar un trencament total, també amb la Unió Europea. La decisió d'estar sols contra el món sol acabar en desastre.

El nombre de vots de les opcions polítiques a les eleccions no legitima una decisió unilateral, perquè és partir el país. Com passa amb el tema dels llaços grocs. La propaganda sobiranista, sobretot a les xarxes, molt potent i crítica amb qualsevol posicionament contrari, és un obstacle per fer un canvi de rumb realista, per ajudar a aturar la pèrdua de pes econòmic que vivim, i que anirà a més. Més aviat que tard, els governants han de prendre decisions de gestió del dia a dia, perquè els problemes augmenten. ERC sembla fer passes en aquest camí, com la decisió de tornar a finançar la xarxa de guarderies. La inacció en la gestió dels problemes, que per a alguns és una tàctica estranya de denúncia d'un suposat control extern de l'autogovern, fa que els polítics no demostrin la seva capacitat, si la tenen, per solucionar temes de Govern. Els milers d'empreses amb la seu social fora de casa nostra, o els 31.000 milions d'euros dels estalvis col·locats més enllà de l'Ebre, mostren els perills de la improvisació i les solucions populistes, que mai són reals i factibles.