Quan viatges, passa de tot. Hi ha la part feixuga: la logística, les corredisses, els ajornaments, els imprevistos. Contractes serveis que no es compleixen i topes amb dilemes amb què no comptaves. Li atorgues, al viatge, un valor que no sempre s'ajusta a la realitat. Vols desconnectar de tot i de tothom, però el teu cap t'hi porta insistentment; pretens que tingui un efecte catàrtic, però acabes creant una altra quotidianitat. Diferent, sí, però amb les seves pròpies dinàmiques. Hi ha un element, gairebé màgic, que sembla indissoluble de qualsevol viatge: les persones que t'hi creues. Aquests éssers són ben particulars, perquè només semblen existir en aquell punt concret de l'espai i el temps. És a dir, que no les veus tangibles en cap altre pla que no sigui el del viatge, com si la seva única possibilitat d'existir fos en aquell moment exacte que han parlat amb tu. Com si fossin personatges volàtils que només adquireixen forma humana quan necessites comunicar-t'hi. Tot això ve al cas per un episodi recent que es va produir durant un viatge parcialment de feina i que no he explicat a ningú perquè necessitava escriure'l. Potser com a homenatge o potser per provar de creure-me'l, ves a saber. La cosa és que vaig acabar llançant una moneda a una d'aquestes fonts llegendàries que, com tantes altres, prometen materialitzar els teus desitjos. No hi creus, però ho fas, no fos cas. Just abans de llançar-la, una senyora molt gran que tenia al costat em va advertir que allò era perdre la moneda, perquè la voluntat de realització del que es vol depèn d'un mateix. Li vaig somriure i li vaig dir que n'era molt conscient, però que tampoc hi perdia res. «Hi perds la moneda!», va replicar. Per menjar-se-la. El viatge va durar dos dies més, i la senyora, com tota la resta de figurants del viatge, es va fer incorpòria, i semblava que ja no existia. Però just abans de marxar a l'aeroport, mentre esperava un d'aquests transports que et recullen tard, la senyora va reaparèixer. La tenia allà, al mig de la vorera, observant-me amb un somriure entremaliat, segurament per la coincidència. Se'm va apropar i em va donar una moneda. I tocant-me la galta com si fos un net enyorat, em va dir «si ho has de demanar a una font, potser és que no ho vols tant». I va marxar, sense rumb aparent. No sé qui era, ni tampoc no acabo d'entendre per què no li ho vaig preguntar, però, des d'aquell dia, la moneda i la frase amb què me la van tornar són símbols d'un altre viatge: el que fem plegats.
