Denuncien alguns mitjans generalment considerats com a progressistes un tal Thilo Sarrazin, alemany i socialdemòcrata, per oposar-se a la instauració de l'islamisme al seu país. Sarrazin (que, com ell fa notar, vol dir sarraí) ha escrit un parell de llibres sobre aquest tema en els quals afirma que l'Islam és contrari al pensament liberal, a la igualtat, al control de la natalitat i, en general, al progrés.

No sembla gaire novetat, però, tot i així, les tesis d'aquest polític ficat a escriptor han obtingut un enorme èxit de públic. Del seu primer llibre - Alemania se autodestruye- se'n van vendre milió i mig d'exemplars; i el segon, ara en promoció, lidera la llista de vendes d'Amazon, la nova llibreria universal.

A Sarrazin l'adoren, segons sembla, la gent d'ultradreta; fet que no deixa de resultar sorprenent. No ja perquè pertanyi a un partit d'esquerra, com l'SPD; sinó per la factura de les seves opinions. La veritat és que advoca per les idees de progrés i llibertat que, segons la seva opinió, es veurien greument amenaçades per una religió com l'Islam, a la qual qualifica de «conservadora» i enemiga de la tolerància.

Alguna cosa sabem d'això a Espanya, terra on va imposar les seves normes durant gairebé quaranta anys el nacionalcatolicisme: una altra variant extrema de la religió.

Igual que ara passa amb l'Islam, la doctrina de l'Església era també la de l'Estat sota el règim franquista, amb la lògica conseqüència que els pecats passaren a ser delictes. La luxúria, per posar un exemple a l'atzar, estava penalitzada en les seves diverses variants: ja fos l'adulteri, ja la pornografia, ja l'anomenat delicte d'escàndol públic.

Per si no quedés clar, el segon dels Principios del Movimiento Nacional establia que «la nació espanyola considera com a timbre d'honor l'acatament de la llei de Déu, segons la doctrina de l'Església Catòlica, única i veritable fe inseparable de la consciència nacional, que inspirarà la legislació».

Amb la fusió d'Església i Estat que va donar el règim de Franco, les creences particulars dels catòlics van passar a ser durant dècades font de legislació i de conducta obligatòria per a tota la ciutadania. Un fenomen molt similar -per no dir idèntic- al que avui viuen, per a la seva desgràcia i la del món en general, la majoria dels països islàmics.

Potser per això ha d'estranyar que es consideri ultradretà i, per tant, enemic de les llibertats, el socialdemòcrata Sarrazin. En realitat, se'l veu més aviat preocupat per la influència d'una confessió religiosa amb certes dificultats per integrar-se als països als que emigren els seus devots.

Com a país ric que és, Alemanya fa dècades que està acollint milions d'immigrants. Les seves necessitats de mà d'obra van portar el Govern federal a crear la figura del gastarbeiter -o treballador convidat-, que va atreure multituds d'espanyols, italians, portuguesos i turcs desitjosos de buscar la feina que els negava el seu país d'origen.

Una altra cosa, potser diferent, són els migrants que anteposen les seves creences religioses a les normes del país que els dona feina. Potser Sarrazin exageri en imaginar una Europa sotmesa a la llei islàmica d'aquí a noranta anys; però d'això a titllar-lo de fatxa hi va un bon tros.

Són una mica estranys, els nous retrògrads.