Després d'escoltar el discurs del president Torra el proppassat 4 de setembre vaig tenir la sensació d'haver assistit a la lectura d'un text literari que es trobava entre el cant èpic i el conte infantil. Tenia regust de cant èpic perquè com a tal exaltava (amb la desmesura pròpia dels cants èpics) les gestes dels catalans lluitadors contra l'estat malvat i no contenia ni la més mínima autocrítica. Tenia regust de conte infantil perquè tot era simple, hi havia els bons (més que bons, boníssims) i els malvats (molt malvats) com en qualsevol dels contes clàssics de la meva infantesa. Va faltar que al final aparegués el príncep i amb una abraçada o un petó fes present la república per completar la performance. I haig de reconèixer que el text era cuidat literàriament parlant i que donada la seva naturalesa l'elecció d'un teatre per fer-lo públic va ser d'allò més encertat.

Però ens havien dit que el discurs era un discurs polític, que donaria les línies mestres de l'acció de govern a Catalunya i, per tant, també l'hem d'analitzar des del punt de vista polític:

La primera constatació és que sembla que el punt més important que marcarà el futur, és el de la sentència dels polítics empresonats. Sobre això saben que coincideixo sols parcialment amb el president. He repetit reiteradament que els polítics presos (els que estan fora que facin el que vulguin fins que siguin capaços d'assumir les responsabilitats pel que van fer) no haurien d'estar a la presó i que l'acusació de rebel·lió no la comparteixo. Però d'això a considerar que no van fer res condemnable hi va un bon tros. Perquè, encara que ara sembla que ens vulguin fer creure que no van existir les nefastes sessions del 6-7 setembre van existir. I la convocatòria del suposat referèndum i la DUI que conculcaven les regles de joc democràtiques votades pels catalans eren il·legals. Amb tot, penso que una condemna mínima (un temps raonable d'inhabilitació o una condemna per un temps ja complert) seria una solució acceptable. Com s'aconsegueix és una altra cosa...

La segona és que el relat èpic independentista es manté intacte. El relat del mandat popular, del «bonisme» indepe i de com de malvats són els aparells de l'Estat sense matisacions es referma. Cap concreció de quina és la resposta que proposa fora de les usuals apel·lacions al poble resistent que s'ha de manifestar per les dates sagrades de la tardor. El president va fer una tímida referència al fet que som un sol poble però la realitat és que el president va parlar sols per als independentistes, els altres no existim. Igualment les ratlles dedicades a governar el país varen ser ben poques, no és un tema interessant, no té èpica.

En definitiva res de nou o potser sí. Potser vam sentir la desorientació de l'independentisme, que va posar sobre la taula l'única cosa que les diferents sensibilitats d'entitats i partits que donen suport al govern han sigut capaces de pactar: s'ha d'encoratjar els nostres, prescindir dels altres, fer-los invisibles i anar escalfant l'ambient fins als judicis. I aquí suposo que hi ha divergències importants de com continuar, el president va mostrar-se vague en aquest punt. Llegint el text del president diria (m'arrisco a dir) que ell (no sé si també el que el va nombrar vicari) proposa escalfar l'ambient i si els jutges, pressionats per l'ambient, emeten una sentència dura aleshores organitzar «un pollastre» i convocar eleccions. I a veure si hi ha sort, si «la crida» de l'exiliat fructifica i, un cop més, els exconvergent s'emporten l'aigua al seu molí, retenen el poder i deixen a l'estacada ERC. Aquesta lluita pel poder crec ha marcat els darrers temps i no veig que hi hagi cap canvi a la vista. Tota la resta, les apel·lacions al diàleg amb totes les seves ambigüitats, a la democràcia i les urnes (confoses en el relat èpic), el «relat» repetit una i altra vegada, etc. serien simplement un farciment per acontentar els fidels i sobretot intentar no ser titllat de traïdor pels hiperventilats que ells mateixos van crear i ara, per a alguns, sembla que s'han tornat una càrrega.

En definitiva el discurs sembla plantejar un ambient més calmat (sense full de ruta) encara que les manifestacions i declaracions èpiques continuaran a l'espera de la sentència, però sense creuar cap línia vermella per part del govern. Que passarà al carrer entre els independentistes més exaltats i la dreta de Ciutadans sense cap projecte més que provocar i enfrontar, és responsabilitat dels dos bàndols, a mi no m'hi busquin. Si el Govern espanyol i els grups que li donen suport són capaços de llegir aquesta situació hi ha un petit marge per l'esperança mentre s'espera la sentència. Que passarà després és tota una altre cosa que veig difícil ni tan sols entrellucar. I mentre esperem la sentència, l'èpica farà que els problemes de la política real, la que es dedica a resoldre els problemes dels ciutadans, continuïn en un segon pla.