07 de setembre de 2018
07.09.2018
Diari de Girona

Tercer grau a Kilian Jornet

07.09.2018 | 01:47
Tercer grau a Kilian Jornet

L'altre dia entrevistaven per TV3 en Kilian Jornet, que és un noi que es dedica a pujar i baixar muntanyes. No el Puigmal, com feia en Pujol, qui sap si buscant rutes segures per les quals treure diners del país. No la muntanyeta del Golf Girona, com feia en Puigdemont per anar a dormir al xalet abans que fugís deixant enrere companys i dignitat, allà se les arreglin ells sols. No les Guilleries, com fa Presidentorra tot buscant herbes per elaborar ratafia, de moment l'única acció de govern que se li coneix, i ja són més de les que va fer el seu predecessor. No, en Jornet puja el Montblanc o l'Everest, i ho fa tot sol i batent tots els rècords.

Com que casualment és català, se l'ha de convertir en heroi. I en patriota, és clar, que aquí si no ets patriota no pots ser heroi, ni tan sols persona. Així que se'l porta a TV3, perquè l'entrevisti Artur Peguera després d'emetre el documental sobre la seva (doble) pujada a l'Everest. Jo, al sofà. Al costat, la meva senyora, que va ser independentista durant un dia: el dia que va veure la policia carregant als col·legis electorals (dono gràcies que no veiés la policia reprimint una manifestació de lesbianes o se m'hauria acabat fruir del dèbit conjugal). Li va durar fins que l'endemà va obrir la boca en Puigdemont. Explico això perquè entenguin que és moderada i m'agrada tenir-la a prop com a barem: si ella dona cops de cap de desaprovació, vol dir que jo em puc cagar en la mare de qui surt en pantalla.

No passa un minut que en Peguera ja pregunta al pobre Kilian Jornet, que és un grandíssim esportista però no és res més que això, què pensa de la «situació política a Catalunya» (primers cops de cap de la meva senyora). Com que se'n surt amb diplomàcia –«complicada, esperem que s'arregli», etc.–, li insisteix (més cops de cap, ara acompanyats d'algun esbufec), però en Jornet de nou no respon el que s'espera que respongui tot convidat a TV3. I li torna a preguntar. Tres vegades seguides, com si fos Sant Pere, se li pregunta si coneix Jesucrist, o sigui si reconeix el procés com l'única fe verdadera. A un esportista. Com si a un lampista, un llançador de pes o un practicant de cúrling, se li hagués de preguntar per la situació política catalana, cosa que ben pensada, és molt probable que succeeixi a TV3,si no és que ha ocorregut ja. En Jornet només ensopegava a respondre «sí, s'hauria de mirar de solucionar...», i no es movia d'aquí. Entre això i que va aparèixer sense el preceptiu llacet groc (ignoro com seguretat el va deixar entrar a TV3), al pobre se li acabarà sortir per televisió, així pugi a l'Everest a peu coix, per la cara nord i carregant un iac.

A Catalunya –i per extensió a TV3, el seu braç armat– ja no es pot ser ni neutral, s'ha de ser afecte al règim i deixar-ho clar des de la primera pregunta, sigui aquesta quina sigui. Els convidats ben ensinistrats estalvien al presentador que els pregunti sobre «el tema». Si en Jornet fos com ha de ser, a la pregunta de si va patir gaire en l'ascensió a l'Everest, hauria respost:

-M'ajudava mentalment pensar que més pateix Catalunya, que fa 500 anys –o més– que aguanta cruels repressions per part d'Espanya. Si el president diu «seguim», jo m'ho agafo al peu de la lletra i segueixo amunt! Llibertat presos polítics!

En lloc d'això, a mesura que avançava l'entrevista, en Jornet pensava:

-Tan bé que estava jo pujant l'Everest, marejat, congelat, amb diarrea, desorientat i deshidradat, qui em manava venir a Tv3?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook