08 de setembre de 2018
08.09.2018
Diari de Girona

Les dues democràcies

08.09.2018 | 01:46
Les dues democràcies

La democràcia dels populistes es fonamenta en la victòria, en l'aixafament de l'adversari elevat a categoria d'enemic. La democràcia representativa, per la seva banda, es basa en els consensos i la negociació. En un ecosistema liberal no existeixen victòries definitives, sinó que les majories absolutes duren una legislatura fins que es convoquen les següents eleccions, normalment als quatre anys. La divisió de poders garanteix el manteniment d'un fi equilibri enfront de l'absolutisme. L'imperi de la llei afirma la igualtat substancial dels ciutadans sense exclusió; per aquest motiu, a la base de l'ideal democràtic –compartit per socialdemòcrates, democratacristians, conservadors i liberals–, es troba la voluntat d'incloure i reconèixer la diferència. No és el món de les identitats enfrontades i en obert conflicte el que es reivindica, sinó el de la pluralitat en continu desenvolupament.

A After Europe, l'assagista búlgar Ivan Krastev planteja amb tota cruesa el dilema entre aquests dos models de democràcia: el real i el fictici. «El radicalisme dels partits populistes se substancia en el fet que no són només partits –argumenta–, sinó autèntics moviments constitucionals. Prometen als seus votants el que la democràcia liberal no pot oferir: una victòria en la qual les majories –no només les majories polítiques, també les ètniques i religioses– puguin fer el que els plagui». Més encara, «les noves majories populistes perceben els cicles electorals no com una oportunitat per triar entre diverses opcions polítiques, sinó com una revolta contra les minories privilegiades. En la retòrica dels partits populistes, tant les elits com els immigrants actuen a la una: no són com 'nosaltres', tots dos roben a una majoria honesta, no paguen els impostos que haurien de pagar i tots dos són indiferents, quan no obertament hostils, a les tradicions locals».

La democràcia liberal és pròpia de la cultura de la pau que es va instaurar a Europa després de la tragèdia de la II Guerra Mundial. La democràcia populista, en canvi, és pròpia de la lògica de guerra que situa la violència –moral, verbal o física– el motor primigeni de la política. D'aquí la seva voluntat imperiosa de monopolitzar l'espai del debat públic amb imatges, símbols, paraules i relats que discriminin amb nitidesa els bons ciutadans dels dolents; el veritable poble de la casta a la qual es pot insultar, apartar, denigrar, animalitzar, fins i tot, perquè la seva humanitat plena ha quedat en entredit i cal amb tota naturalitat anomenar-la «bèstia», «rata», «bestiola», «nazi» o el que s'escaigui. No cal anar a Victor Klemperer i el seu Lingua Tertii Imperii per il·luminar els efectes sobre la realitat de la perversió del llenguatge.

Al cor mateix de la pregunta sobre el futur es troba el concepte de democràcia al qual ens referim. No hi ha punts en comú entre l'exclusió i la inclusió, entre les societats plurals i les identitats úniques, entre la separació de poders i l'absolutisme plebiscitari, entre la confiança institucional –malgrat tots els seus defectes i la seva necessitat periòdica de reforma– i una cultura regida per la sospita permanent. No n'hi ha ni pot haver-n'hi, perquè es tracta d'universos paral·lels l'origen i el destí dels quals són diferents. La qüestió rellevant ara és el sentit de la nostra lleialtat, ja que aquí és on es juga la supervivència de la democràcia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit