Recordo que quan feia de diputat a Corts per la província de Girona dedicava els caps de setmana a recórrer el meu districte electoral. Ho recordo amb enyorament cap als meus companys de militància política d'aleshores, CDC, i cap als meus votants, que en foren molts. Els temps eren uns altres i la feina tenia una doble orientació: construir i enriquir competencialment les institucions d'autogovern de Catalunya i influir en la governació de l'Estat, algunes vegades de manera decisiva.

En aquelles trobades, l'encàrrec que sempre rebia era el mateix: «Foteu-los canya, però amb seny!» Es referien al govern espanyol de torn, òbviament, però la comanda, servida de manera planera, era, en sí mateix, una crida a la moderació.

Vivíem un temps de construcció de l'Estat i de la Generalitat que precisava d'una mentalitat positiva, oberta i profundament democràtica. La moderació era un signe d'identitat del català al marge de preferències polítiques.

Aquella moderació, en el parlar i en el fer, constitueix avui un anacronisme. No pot competir amb els populismes dogmàtics ni amb els populismes patriòtics. No pot fer-ho perquè la política d'ara mateix és caníbal i no entén d'acords en el desacord inicial.

És el «tot o res» criticat abastament per Gaziel i, en els meus temps de polític en actiu, per totes les forces polítiques amb representació parlamentària. Sempre vaig dir llavors i he reiterat en aquests últims anys que quan es juga al «tot o res» el resultat final és «res»... per a tothom.

Avui no es fa política; es fa teatre. Domina la supèrbia, la semàntica, la dialèctica, la sobreactuació, l'espectacle i la retòrica perquè no es tracta tant «de fer» en benefici del país, com de tenir contents (i enganyats) «als teus».

Per això la política cotitza a la baixa des de fa uns quants anys. Aquí i arreu. Perquè si aquí tenim en Puigdemont il·luminant la ment d'en Torra i enlluernant els seu ulls, a Estats Units tenen en Trump, un bàrbar que no els deixa viure sense passar vergonya a diari.

En el comparatiu, no sé qui està més boig, però si sé que són els respectius pobles sencers els que es perden en la foscor que projecten. El seu pecat fou votar-los i es diu que en el pecat es porta la penitència.

El canibalisme, en la nostra terra, Catalunya, ha fos líders polítics de llarga i profitosa trajectòria, ha afusellat partits importants, ha danyat d'altres que han tingut un paper rellevant, n'ha fet aparèixer uns de nous, improvisats en la seva estructura i retrògrades en el seu pensament, i ha fet trontollar les seves institucions polítiques, el govern i el parlament, a canvi de res. En tot cas, de jeure, i no fer res.

L'il·lustrat d'en Mark Twain, en un dia qualsevol, va deixar anar que «les informacions sobre la meva mort son quelcom exagerades». Em puc imaginar les riallades dels que el varen escoltar. La frase té la seva substància. El seu què. Però fou dita per un personatge que ocupa un lloc en la història. Per la seva intel·ligència, pel seu talent literari, per la seva fina ironia i pel seu sarcasme davant la mateixa vida viscuda.

Aquí i avui no tenim cap Twain, però sí una legió de supramacistes que es creuen el seu paper ignominiós. Potser per això, ara que s'escurça el dia, quan arriba la nit em sembla escoltar campanes tocant a morts. Els moderats, un a un, fugen d'una Catalunya dividida i enfrontada que ni tan sols és l'ombra del que fou. Ara es porta el «pit i collons», el crit dels imbècils.