L'acusació d'encobriment d'abusos sexuals feta per l'exnunci als EUA, l'arquebisbe Carlo Maria Viganò, ha estat un míssil dirigit al bisbe de Roma, el papa Bergoglio, amb l'objectiu que presenti la seva dimissió. I és que en cinc anys, i això el sector més immobilista i integrista de l'Església no li ho perdona, el papa Francesc, el «revolucionari», ha renovat la manera de fer del Vaticà. Després d'un llarg hivern eclesial, el papa Bergoglio, vingut del Tercer Món, ha portat a l'Església una ventada d'aire fresc, una nova primavera semblant a la del papa Joan XXIII.
La denúncia del papa Francesc del capitalisme salvatge i el fet que digués que no és un papa de dretes, la seva aposta a denunciar el canvi climàtic i la indústria bèl·lica, ha fet que els sectors més ultraconservadors de l'Església hagin qualificat el papa Francesc de marxista.
I és que el discurs de Francesc, basat en la doctrina social de l'Església, fidel a l'Evangeli i expressat en paraules contundents i entenedores, ha posat de manifest que els diners només tenen sentit quan estan al servei de les persones i especialment al servei dels més necessitats. El Papa ha fet una denúncia clara de qualsevol sistema polític i econòmic que no estigui a favor dels altres, amb una crítica severa del capitalisme salvatge. A causa dels aires renovadors que ha portat el Papa, fins i tot David Fernàndez, exdiputat de la CUP al Parlament de Catalunya, fa temps deia: «No sé si el discurs del Papa es pot qualificar d'anticapitalista. No ho és nítidament, però sí que és cert que connecta amb una tradició de base de l'Església molt perseguida, amb símbols com Casaldàliga i Leonardo Bof. El seu discurs és innovador, contrari a moltes coses».
Elegit persona de l'any per la revista Time, el papa Francesc ha sorprès el món amb idees noves, com el deure de la solidaritat i el de la justícia social. Per això el Papa ha demanat polítiques que «atenuïn l'excessiu desequilibri de les rendes» i també ha apel·lat al desarmament nuclear i a la no-proliferació armamentística. Fins i tot ha denunciat la festa dels fabricants d'armes i la mort dels innocents.
El papa Francesc ha exigit tolerància zero amb la pederàstia i per això ha cessat alguns bisbes encausats com a pederastes i ha demanat una justícia a favor de les víctimes. El papa Francesc ha reformulat amb energia els principis de la doctrina social de l'Església, adaptant-los a l'actual globalització i ha denunciat també el tràfic de persones amb l'objectiu d'explotar-les laboralment o sexualment i que és «una forma d'esclavitud cada vegada més estesa i que afecta tots els països». El Papa ha criticat amb duresa l'existència de «milions de víctimes de treball forçat, de tràfic de persones per a mà d'obra», un fet que és una violació dels drets humans, una vergonya i un crim contra la humanitat, com també ha denunciat la indefensió dels refugiats, vergonyosament oblidats per Europa.
Senzill i humil, lliure i afectuós, el papa Francesc és un home que somriu, que abraça els malalts i que vol reestructurar la Cúria. Francesc no vol carrerisme al si de l'Església i per això ha demanat als capellans, bisbes i cardenals que siguin servidors, no patrons. I encara, ha dit també als cardenals: «El cardenal entra a l'Església de Roma, no a una cort».
Francesc vol una Església que no caigui en la corrupció ni la hipocresia. Una Església que no es tanqui en un cercle egocèntric. Una Església que ha de sortir d'ella mateixa per anar a les perifèries. Una Església que no sigui autoreferencial, ja que així es cau en el narcisisme.
Comprensiu i obert, Francesc també està canviant la manera de veure l'Església, tant pel que fa als homosexuals («qui soc jo per jutjar-los?» deia el Papa) com per als divorciats tornats a casar.
Francesc vol una Església que no busqui honors ni privilegis, sinó que aprengui a ser servidora del món. Una Església que estigui a prop dels més pobres, dels desvalguts i dels últims de la societat. Una Església que busqui nous camins i que dialogui amb tothom, fins i tot amb els adversaris. O més i tot amb els adversaris. El papa Francesc no vol una Església de poder sinó que desitja construir una Església que escolti sense jutjar, que perdoni sense condemnar, que aculli sense discriminar ni excloure ningú. Una Església que, afable i amable, sigui per al nostre món, signe de pau i d'esperança. I això el sector més retrògrad de l'Església, «la hipocresia de gent falsària» (1Tm 4:2), no li ho perdona, al Papa. Per això «els rebrots dolents» que «porten un fruit mortífer» (Sant Ignasi d'Antioquia als cristians de Tral·les) volen el cap del papa Francesc, com Herodes va fer tallar el cap de Joan Baptista.
