El discurs al Teatre Nacional de Catalunya del president de la Generalitat, Quim Torra, constitueix la posada en escena perfecta del drama polític patri. No ser república, aquesta és la qüestió. No haver fet res del que s'havia promès; no haver dit ni una sola veritat; no haver avançat ni un mil·límetre -ans el contari, la cosa camina com els crancs-; no tenir un pla («full de ruta», en diuen ara), excepte el de mantenir la bossa de vots que manté al poder els que prediquen l'arcàdia catalana, l'estat promès. Davant d'això, al partit mare de la cosa, JxCat, que podria tenir els dies comptats per obra i gràcia de la Crida Nacional -crides, vinga crides-, no li queda més remei que evangelitzar tremperes massives («pacífiques») per arribar en bones condicions a les eleccions que es presentin. Una convocatòria és segura: les municipals del maig, on postconvergents/ juntaires s'hi juguen les garrofes, molts contractes per adjudicar -que ningú no pensi en el 3%- i moltes privatitzacions per anar perpetrant entre bambolines, que la dreta és dreta aquí i, com diria Carod-Rovira, «a la Xina Popular». N'hi ha una altra de possible, de comtesa: les autonòmiques -ai, republicanes?-, que es concretaran quan JxCat - ergo, Puigdemont- cregui que té el vent a favor. Serà després del judici suprem? Coincidirà amb les municipals per mantenir el procés de mai acabar en el focus? Ni Torra, que ara parla del juliol, ho deu saber; la resposta deu volar amb el vent de Waterloo... o el de la Xina Popular, ves. Agita, doncs, que alguna cosa queda: per exemple, que la Catalunya indepe -que en el pla electoral representa una miqueta menys de la meitat del cens- és la Sylicon Valley de les manifestacions multitudinàries que no serveixen per a massa res. Agita, doncs, que admetre la veritat, que la república és més a prop de Mart que de la Terra, pot costar la Generalitat i uns quants escons al Parlament -buit de fa setmanes i per a unes quantes més. Agita, que darrere el teló groc s'hi amaga el buit, el desert del Sàhara, un forat negre com el carbó. Agita, que vesteix més que governar, verb, el segon, que a aquest ritme correrà la mateixa (dis)sort que els accents diacrítics enyorats. Agita, a risc de fer un ridícul còsmic. Agita, que qui ho fa primer, ho fa dues vegades. Agita, «per Catalunya, per la vida», dura.