La vida volta i, mentre roda, els cadàvers polítics s´amunteguen. Cauen lliberals, comunistes i ecologistes. Resulta que, mentre ho contemplem, la realitat i, sobretot, la mort política que passa, inclement, castiga la indefinició i, el pes que comporta abraçar l´equidistàcia com a bé superior i a qualsevol preu. Viure políticament en el dubte constant llima. Desgasta. Hi ha una nova generació de polítics, joves i esclarits. Sorgits tant de la resposta social en contra de la dreta, com, també, d´acceptar la pèrdua d´ideals. El Parlament català n´és ple, d´aquests espècimens. A l´esquerra: gent de trajectòria impecable als quals els toca anar en contra de la república. Discursos abrandats menystenint les llibertats. Proclames antigues. Comunisme resclosit. Esgarrapades en contra de la dreta catalana -Convergència i Unió. L´esquerra tradicional catalana encara es baralla amb fantasmes del passat. Quan el plat bonic se´ls ha trencat, somia en allò que mai no ha aconseguit, emplenar el carrer de gent. Això dol. D´entrada, la vida navega amb els nous capitans d´esquerra; no són sincers i cada vegada menys fashion. Guanyen vots al Parlament de Catalunya, però són deutors dels caps de Madrid. Subsidiaris. No s´atreveixen a dir si són comunistes o socialdemocràtes. Volen i dolen. Neutrals a l´hora de plantar cara a la repressió estatal. S´amaguen i, de tant en tant, critiquen alguna cosa. L´esquerra en terra de ningú. Cúmul de personatges, als quals l´equidistància passa factura. En la vida i, sobretot, en el poder polític, l´equidistància no existeix -mata. Tard o aviat s´ha de prendre partit. L´esquerra representada pels Comuns s´ha fet antiga en pocs anys.
