10 de setembre de 2018
10.09.2018

Deu anys després de l'inici de la crisi

10.09.2018 | 06:00

L ´estiu s´acaba sense que ens hagi deixat cap indici que, en els mesos a venir, potser s´aniran albirant vies de solució per als problemes que ens afecten. Si haguéssim de trobar dues imatges que resumissin el clima polític que hem viscut a Catalunya, hauríem de triar la imatge dels líders de Ciutadans desfent llaços grocs amb l´expressió de torba i la mirada carregada d´odi, d´una banda, i el so dels altaveus de la plaça Major de Vic cridant els vigatans a sometent, de l´altra. Són dues imatges que condensen en poques paraules l´escassa qualitat de la política que es practica en aquest país i la falta de realisme en què es mouen alguns dels seus principals responsables. En el primer cas, per no voler veure que darrere de l´ús, sovint abusiu, dels llaços grocs hi ha també un indignant abús de poder per part del poder judicial de l´Estat. En l´altre cas, per intentar manipular la legítima indignació de la gent en favor d´un objectiu polític que no té cap possibilitat de convertir-se en realitat.

Poc s´ha parlat durant l´estiu d´economia, de la crisi i de les seves conseqüències a curt i llarg termini. Precisament aquest estiu s´ha complert el desè aniversari de l´explosió del crac financer que va ser el detonant de la crisi, gràcies a la qual les elits capitalistes van aconseguir externalitzar sobre les espatlles de la població gran part dels costos que elles mateixes havien generat. Tot el que ha passat en l´àmbit econòmic en aquesta darrera dècada ha posat en evidència els defectes estructurals de les polítiques econòmiques neoliberals, però no ha servit per modificar-les. Al començament de la crisi, hi va haver destacats dirigents polítics mundials que, a la vista del desastre, afirmaven que calia refundar el capitalisme. A la pràctica, el que ha passat ha estat exactament el contrari: el capitalisme ha refundat la societat i els seus valors per adaptar-la a les necessitats de la reproducció ampliada del benefici. Com a conseqüència, ha augmentat la desigualtat, la minoria de l´1% ha acumulat riquesa a costa de la resta; el sistema financer, causant de la crisi, ha estat rescatat amb els nostres impostos i les nostres pensions, augmentant de pas el grau de concentració financera; el nivell d´endeutament global ha continuat creixent; s´han continuat posant en marxa polítiques laborals orientades a desmantellar les normes que funcionaven com a garantia dels drets dels treballadors i s´han dut a terme polítiques d´austeritat que han implicat greus costos socials.

L´estiu del 2008, fa ara deu anys, la crisi va il·luminar amb un potent focus molts dels pitjors aspectes de l´economia neoliberal, que estaven dissimulats fins aleshores sota la capa brillant del consumisme basat en el crèdit barat. Semblava probable que es produís una reacció política davant l´evidència que calia i era urgent una alternativa. La reacció no s´ha produït, al contrari: a tot arreu el que hi ha és un replegament en les qüestions identitàries i nacionalistes del qual Catalunya és una bona mostra, igual que molts països d´Europa. Al cap d´una dècada estem més o menys igual pel que fa al defectes estructurals del sistema, però més cansats, més vells, més pobres, més desiguals i amb noves amenaces de futur. Els grans partits polítics no semblen tenir cap full de ruta i molta gent està massa entretinguda conreant diferències identitàries per entretenir-se a reclamar les alternatives econòmiques i socials que necessitem com l´aire que respirem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit