Ser pares és biològicament fàcil per a parelles fèrtils, però es complica culturalment per les exigències de l´Estat, les pressions de la societat de mercat, els preceptes de les religions, els prejudicis familiars i l´educació rebuda pel pare i la mare o les seves noves variants. En parelles que no són fèrtils, per incapacitat d´un o dels dos, o per tractar-se de parelles del mateix sexe també hi ha la ciència, l´ètica, els governs, el negoci biosanitari...

Només als pares adoptants se´ls demana que reuneixin totes les condicions del concepte cultural «paternitat» en aquest present i aquest país i se´ls obliga a acceptar requisits que no s´exigeixen als pares naturals.

Aquests nens entre els que busquen estan en adopció perquè els seus pares no van voler o no van poder complir amb les condicions mínimes de criança. Els fills abandonats, incondicionalment, en contenidors d´escombraries o institucions són protegits d´uns nous pares per folis de lletra petita i tràmits que, en un procés que s´identifica amb l´amor, freguen la crueltat. És comprensible que en el procés d´adopció legal la burocràcia, aquest mitjà, s´imposi al final, i l´arbre contractual impedeixi veure el bosc: una criança.

Una parella aragonesa va adoptar una nena a l´Índia i, tres mesos després, la van lliurar al servei de menors d´Aragó perquè es van considerar enganyats (estafats?). Se´ls va dir que la nena tenia gairebé 8 anys i va resultar ser una adolescent de 13.

En una situació normal, la gent gran, per ser-ho, tenen responsabilitat sobre el mal que poden causar el menor. En una situació ideal, els adoptants haurien de desitjar més que la criatura tingui pares, a ser pares ells mateixos.