Caixmir: el cas de la llibertat és una col·lecció d'assaigs publicats per intel·lectuals hindús com ara Tariq Ali, Hilal Bhat, Agana P. Chatterji, Habban Khatun, Arundhati Roy i Pankaj Mishra, un autor del qual ja us he parlat més d'una vegada.
En aquests escrits aborden una variada gamma de temes amb una intel·ligència emocional i política envejable.
De la mateixa escola que Pankaj Mishra, avui us volem parlar d'Arundathi Roy, una escriptora hindú que es va fer mundialment famosa quan va publicar el llibre El déu de les petites coses. Arundathi és una de les narradores índies actuals més importants, una autora que aborda sense complexos temes polítics i socials. El seu compromís, comparable al de Jean Paul Sartre, l'ha fet ser blanc de les crítiques, tant domèstiques com internacionals, d'aquells intel·lectuals i artistes postmoderns que estan al servei de les modes i tendències imposades pels grans mitjans d'informació i propaganda promoguts pel neoliberalisme postcapitalista.
Som molts els autors que ens mantenim dins la teoria crítica denunciant els horrors, misèries i alienacions que tenen lloc arreu i també a l'Índia, una societat de més de 1.000 milions d'habitants, aparentment democràtica, desenvolupista i consumista a l'americana.
Més de 800 milions tenen dret a vot i han d'optar entre una classe política farcida de corruptes i delinqüents que volen representar unes empobrides classes populars que, els seus dirigents, els fan creure en antigues i obscurantistes religions com ara l'hinduisme, el budisme o l'islamisme.
L'Índia és una falsa democràcia on encara hi ha castes, pàries i vaques sagrades que corren pel carrer. Tot això, degudament batejat pel corrupte partit Congrés Nacional Indi. No oblidem que un militant d'aquesta formació política fou el que assassinà Mahatma Gandhi per haver permès la independència del Pakistan musulmà.
Dins l'estat indi, el Caixmir constitueix un territori de majoria musulmana que voldria separar-se de la Unió índia i ajuntar-se amb el Pakistan. Aquest conflicte entre hindús i musulmans ja ha comportat tres guerres entre dos països que, no ho oblidem, tenen l'arma nuclear.
Aquest és un conflicte soterrat que rarament surt en els telenotícies. Al Caixmir hi ha estacionats més de 700.000 soldats hindús que mantenen el país en un permanent estat de setge, on hi ha combats esporàdics, milers de morts, empresonats, torturats i exiliats.
A la immensa Índia hi ha diversos estats que tenen conflictes armats oberts que amaguen diferents conflictes nacionals i socials. A l'Índia hi ha guerrilles marxistes i comunistes que lluiten a la selva per defensar una població que, en molts casos, no té feina i passa fam. Servidor, que he viatjat per gairebé tots els països del món, no he volgut anar mai a l'Índia per no trobar-me amb la misèria també mil·lenària, malgrat els tòpics de les seves grans religions espiritualistes que allà encara són l'opi del poble.
Per combrate l'opressió i les supersticions, els principals intel·lectuals crítics del Tercer Món segueixen essent marxistes com els seus mestres anglesos, dissidents crítics amb les caducades idees de l'imperi britànic i de la seva monarquia. La reina és accionista i comissionista de les principals empreses de la City londinenca i aliada dels emirs del Golf.
I tornant a l'Índia i a les misèries del capitalisme, direm que hi ha 830 milions de persones que sobreviuen amb només 20 rúpies diàries. Com a tot arreu, 100 persones riques del país concentren a les seves mans més d'una quarta part del producte interior brut, la resta de la població són fantasmes.
Mentrestant, centenars de pagesos se suïciden perquè no poden pagar els seus deutes amb els bancs. Altres han de deixar el camp i anar a les grans ciutats, on malviuen en els suburbis. Molts són desposseïts de les seves terres perquè no tenen escriptures o perquè, analfabets com molts són, són enredats per les empreses que els roben les terres de conreu.
La corrupta classe política local, aliada amb capital multinacional, recolzat pels militars i la policia, construeixen noves preses, autopistes, casinos, indústries contaminants que no tenen cap respecte per la natura i l'ecologia.
Per tant, quan aquí antics líders autonomistes, regionalistes, avui nous republicans catalans, parlen que som una nova república, no tenen en compte que el lliure mercat neoliberal capitalista ja és global i hegemònic, controlant totes les economies del planeta.
I no entenen que, en el cas català, el fet que més coneix del procés cap a la independència, segons dades del govern central, és que 3.000 empreses deixin de cotitzar a Catalunya i se'n vagin a Madrid. També és simptomàtic que les dues empreses elaboradores de cava més importants del país, fins ara en mans de famílies d'obediència monàrquica, hagin estat venudes a fons d'inversió internacionals.
El mateix podríem dir de bancs, grups immobiliaris, hotelers, casinos o de comunicació, que han passat a ser controlats per capital estranger.
Quina independència tindrem si la nostra economia està controlada per capital estranger, per indústries que tenen com a primera llengua l'anglès i el dòlar com a moneda de referència?
Si fins i tot a Cuba es parla que faran un referèndum per restablir la propietat privada i derogar la planificació comunista, millor dit, socialista burocràtica de partit únic.
Avui en dia, vivim en un món globalitzat on la cultura, el cinema, les músiques, els menjars, les begudes, la moda... tot ens ve programat des del centre de l'imperi que té el seu centre de gravetat a Los Angeles, Atlanta, Chicago o Nova York.
Mentrestant, milions de pobres que viuen a les faveles, banlieues, barraques de les grans ciutats de l'Índia, Àfrica o Amèrica Llatina, enlluernats per la resplandor de l'American Way of Life, deixaran els seus llocs d'origen i faran milers de quilòmetres amb l'anhel d'arribar a Europa o la Nord-amèrica supercapitalista, explotadora i tan corrupta com les indecents minories dirigents dels seus països.
