Avui els catalans -tots els catalans que volem ésser-ho amb independència de si l'Estat espanyol ens deixa- celebrem una altra Diada per commemorar la tràgica caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques de fa 304 anys. I com ja ve essent habitual des d'en fa set, centenars de milers de catalans que volem ésser-ho i que tenim un projecte de vida que ens vincula per sempre més al país, sortirem al carrer, pacíficament i tranquil·la, per reclamar la independència o, com a mínim, el dret a decidir el futur de l'únic país que ens interessa, que és Catalunya. I ja veurem si serem capaços de convèncer tots aquells catalans, que són molts, que no tenen caps ganes d'ésser-ho, però que com a espanyols ho són als ulls de la llei mentre visquin i treballin entre nosaltres. O aquells altres, que també són uns quants, que legítimament i real pensen que amb Espanya vivim millor. Perquè, ens agradi o no, aquests «altres» catalans segueixen estant molt a la vora del 50% de tots els ciutadans que actualment tenen dret a votar a Catalunya, encara que només sigui allò que Espanya permet; un privilegi que tristament no tenim tots aquells que, tot i volent ésser catalans, no volem ésser espanyols.
Sempre he pensat que una de les més grans mentides que s'ha inventat l'Estat i la seva «caverna mediàtica», és l'econòmic com a principal argument dels que volem la República. I és cert que el control sobre els nostres propis recursos és una raó «de pes» per voler separar-nos. Però també ho és que Espanya ha donat sobrades mostres no només d'una pèssima gestió de tot el que recapta, sinó també de la seva arbitrarietat, d'una injustícia que clama al cel i d'una corrupció sense precedents a Europa, encara que aquesta, de moment, hagi decidit fer els ulls clucs per no veure-la. Però negar una i altra vegada que Catalunya té tantes raons històriques, lingüístiques, culturals, democràtiques i també pràctiques per reclamar l'autogovern, com econòmiques, és precisament una altra raó per voler marxar. No pot ésser que ens continuïn dient el que hem de pensar!
Amb paciència i parsimònia (i les primeres sentències dels tribunals internacionals, tot sigui dit), hem aconseguit que els dirigents espanyols estiguin cada dia més nerviosos, quasi histèrics. D'això va donar fe la «gran promesa» de la «nova» dreta espanyola, Albert Rivera, divendres passat a TV3. Repetir una i altra vegada que la televisió nacional és una eina propagandística quan milions de catalans la considerem mes darrere mes el mitjà de comunicació més fiable i objectiu de l'estat, és una altra mostra de com els polítics madrilenys ens estan empenyent fora de l'àmbit que controlen. La història ens demostra que tots els girs fonamentals són fruit d'un moment, d'un instant a partir del qual ja no hi ha marxa enrere. Vull pensar que estem molt a la vora d'un moment així. Visca Catalunya lliure!
