La porta es tanca de cop / El vestit de la Mary oneja / Com una visió, balla pel porxo / Mentre sona la ràdio / Roy Orbison cantant per a solitaris». Així comença Thunder Road, de Bruce Springsteen, segurament una de les cançons que millor copsa una determinada idea de la nostàlgia. Aquest és un concepte que s'acostuma a associar als nostres contextos culturals. A cançons, a pel·lícules, a novel·les que defineixen la teva manera de veure el món i que t'acompanyen, a vegades subtilment, en la presa de consciència de les teves evolucions. Però a mesura que et fas gran i aprens a veure que no has estat mai un cove per omplir, sinó un llibre que no para de reescriure's, t'adones que la nostàlgia es manifesta més en aquells espais íntims que es resisteixen a desaparèixer. Springsteen parla d'aquest vestit que s'ondula, d'aquesta ràdio que ressona al porxo, i la nostra vida és plena d'imatges similars. De moments que no són necessàriament exclusius d'una persona o una altra, però que acabes vinculant indissolublement a un rostre i a un somriure. Són passatges íntims, que potser no sublimes pel que representen, sinó per tot allò que evoquen: la complicitat d'una fracció de segon en què entens el concepte de felicitat, o la vivesa d'aquell instant en què reconeixes en l'altre les ganes de veure't i de compartir amb tu el vostre efímer trànsit pel món. La nostàlgia és, al final, la suma de les atmosferes que veus irrepetibles, d'aquells balls en solitari en què et senties observat per la persona absent. Aquell respirar el vent de tarda sota unes branques arremolinades, aquells dinars que senties més propers i emotius que els de la teva pròpia família. La nostàlgia del gest, del detall, és infinitament més poderosa (i devastadora) que aquella que es basa en icones o debilitats culturals, perquè és la que interpel·la els racons més amagats de la nostra ànima. Són més tu que cap altra cosa, i la impossibilitat de recuperar-los et genera un sentiment de pèrdua que arribes a veure irreparable. Però malgrat tot, no pots evitar recrear-te en la seva existència, perquè al final tota felicitat viscuda és, per definició, una felicitat tangible. Convé no oblidar que aquell que ballava, al final, ets tu mateix, i la versió que ets ara li deu molt. Per tant, no és que la nostàlgia sigui dolenta. És només que has d'aprendre a que no és un motiu per a la tristesa, sinó el seu veritable antídot. El recordatori de les essències que has de preservar.
