12 de setembre de 2018
12.09.2018

Els préssecs de vinya

12.09.2018 | 00:45

Abans que els queviures viatgessin en tren o en avió, es menjava el que produïen les terres de conreu de la vila o dels poblets dels environs; bons aliments que els pagesos venien als botiguers o a domicilis particulars, si l'anyada havia sigut molt productiva els comprava un comerciant que disposava d'una furgoneta i els portava al mercat del Born de Barcelona.

Sí, que arribava també algun gènere hortícola de la part de Girona i de Barcelona, com taronges, mandarines i llimones de València, però la gent volia les tomates, els enciams i escaroles, les patates, les cebes, els ravenets, dels horts d'agricultors coneguts dels masos dels voltants, com les pomes del prat i les figues de les eixides, les petites hortes de darrere les cases on es trobava el galliner i la cort de porcs, igual que preferien les nous dels noguers escadussers en els boscos o en les ribes de la riera. I els bons préssecs eren els de la vinya. Indiscutiblement.

Els pares no en tenien, de presseguers a la vinya, sí de carn blanca i sucosa en els horts, en canvi hi havia espesses oliveres en els pendents de la vinya, i al més de gener, amb el fred polar que acostuma a fer, em tocava abastar-les i em quedaven els dits balbs i esgarrinxats. Les salàvem i les guardaven dins d'una gran gerra de terrissa, que suava per fora, sempre que anava a buscar-les per posar-les en un plat a la taula se'm recomanava que no les disgustés sota l'aixeta (el verb «disgustar» estava ben emprat i s'usava molt aplicat a comestibles, que amb l'aigua perden el gust natural).

Aquelles olives petites, arrodonides, marronoses tenien gust de fusta, però als pares els agradaven perquè eren com les d'abans, les d'abans que arribessin les olives sevillanes; jo desitjava que s'acabessin perquè les bones eren les verdes, que els botiguers guardaven dins de barrils, recipients de fusta on també es conservaven pebrots i bròquils confitats. No existia encara el plàstic com a embolcall i tots els productes es venien en bosses de paper, en ampolles de vidre o en sacs, especialment els llegums. Les dones anaven a comprar amb la senalla o amb el cabàs, en canvi ara tothom surt del mercat amb bosses de plàstic. Alguns ajuntaments han endegat campanyes per recuperar el cabàs o els senallons d'espart o de roba, i els supermercats fan pagar les bosses, la qual cosa em sembla molt bé.

Les olives farcides d'anxoves es menjaven els diumenges acompanyant el vermut corrent. A casa mai va faltar a la taula a l'hora de dinar un plat d'olives del terreny o forasteres i aquest hàbit l'he mantingut tota la vida. No sé començar un àpat sense picar-ne algunes i beure un got de vi negre o un quinto.

Pinya, cocos, cols de Brussel·les, pomelos, kiwis, alvocats, endívies, i un llarg etcètera de fruites i verdures no existien a la meva infància. Potser dels susdits només el coco apareixia els dies de la festa major i es compraven en una parada de gent forastera. La pinya «americana» va aparèixer enllaunada i molts anys després la vam veure al natural, ens havia costat d'imaginar perquè el seu nom ens remetia a les pinyes pinyoneres; quan la vaig veure tan carnosa i aromàtica, amb un plomall al cap de fulles verdes allargassades, vaig demanar a la mare que en comprés.

Cada estació ens portava olors que la definien, la primavera, flaires de flors; l'estiu, perfum de fruites; la tardor, aromes de raïm, pomes, castanyes, moniatos; excepte l'hivern inodor, tanmateix l'emanació del fum de les xemeneies i de carn a la brasa compensava les fragàncies naturals que ens regalaven les altres tres estacions.

Els saborosos préssecs de vinya de carn de color groc i ferma, utilitzats per fer conserves en almívar, han perdut el seu nom d'origen i ara són coneguts com préssecs de Calanda, la ciutat natal de Luis Buñuel, on vaig viure una nit estrepitosa de tambors (la Rompida de la Hora) que creia que es trencaria el cel o s'esberlaria el terra. Un nus tel·lúric en el disseny dels druides que cregueren que la terra és un organisme viu, com un animal, tensat per una immensa xarxa nerviosa que explica els terratrèmols i les erupcions volcàniques.

Abans quan la gent tenia vinyes per fer-se vi del terreny es menjaven els préssecs de la contrada, però com que se'n perderen moltes perquè eren massa cares de mantenir i el vi resultant, trencadís i petit, s'optà per plantar-hi pins, s'emboscaren o quedaren curulles de romegueres; els melicotoners s'arrancaren o es perderen ofegats per la nova vegetació. Cert que encara es troben alguns presseguers en vinyes de poble no sotmeses a l'agricultura industrial. Aquest estiu xafogós ens ha portat a la taula uns préssecs excel·lents.

Així com alguna dita, per exemple: «s'ha acabat el bròquil» o «del color del gos quan fuig» després d'esforços finalment vaig saber el seu origen, com s'havien convertit en locucions populars, mai, i després de preguntar-ho als experts he aconseguit desxifrar la dita popular «fer el préssec», que s'aplica a l'estaquirot que fa el ridícul, al llonze enxarpat en una posició grotesca. No es diu fer el moniato, la pera o la figa. En el meu poble un home de malnom «el senyor Préssec» era home discret, entenimentat i mai va donar a parlar. Mai va fer el préssec.

El sol ataronjat, quan s'esvaeix al cap tard darrere la serralada en un cel serè, és un préssec madur evanescent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook