Dimecres de la setmana passada The New York Times, amb fama de ser un dels diaris més rigorosos de la premsa capitalista, va publicar en la seva primera pàgina un article sense signatura que s'obria amb aquest sorprenent titular: «Soc part de la resistència dins del Govern de Trump». Després, en el text, l'autor, que s'atribueix la condició d'alt funcionari de l'executiu, explicava que la iniciativa de la publicació tenia per objecte traslladar a l'opinió pública la delicada operació de controlar els repetits excessos del president, al qual es descriu com «irreflexiu, mesquí, conflictiu i ineficaç». En definitiva, un perill per a l'estabilitat de la nació més poderosa del món, i en conseqüència també per a la resta de la humanitat.
Com era previsible, l'així al·ludit va muntar en còlera, va qualificar d'«editorial covard» el text i va sol·licitar la intervenció de la justícia i dels serveis secrets per desemmascarar el libelista anònim.
S'ha discutit molt aquests dies sobre si l'ètica periodística avala la publicació d'un text d'autor anònim en el qual, entre altres coses, s'al·ludeix a la salut mental del president dels Estats Units. Tan precària que, segons sembla, ha obligat alts càrrecs nomenats per ell mateix a estar alerta perquè no fiqui contínuament la pota en assumptes molt importants. I també s'ha discutit en els mitjans sobre la naturalesa del text reproduït.
És costum en la publicística que les informacions i els articles d'opinió portin la signatura del seu autor i que només als editorials, en la mesura que responen a criteri de la propietat, es vegin excusats d'aquesta garantia. Ara bé, en el cas que ens ocupa tot això es desborda i confon perquè informació i opinió no van signades i hi ha la sospita que l'anonimat amagui en realitat la sintonia amb el criteri editorial del mateix diari, que està entestat en la baralla per treure de la Casa Blanca l'inefable Donald Trump.
No seré jo, és clar, qui posi objeccions ètiques i estètiques a semblant gallera de galls. Des de la seva sorprenent victòria electoral sobre Hillary Clinton, els intents de la «classe alta» nord-americana per descavalcar Donald Trump, a qui consideren un estrany i un poca cosa, no s'amaguen. El contenciós recorda, en molts aspectes, l'anomenat cas Watergate quan la «classe alta» i les seves poderoses terminals mediàtiques van acabar amb la presidència de Richard Nixon, obligant-lo a dimitir (la primera vegada que això ocorria en la història dels Estats Units). I fins i tot la presència en aquest contenciós del periodista Bob Woodward, que llança aquests dies un llibre Fear (que es podria traduir-se com Temor o Por) amb revelacions escandaloses, ajuda a refrescar la memòria.
Woodward, juntament amb el seu col·lega Bernstein, va ser un dels periodistes que van destapar les pràctiques il·legals de Nixon gràcies a les revelacions d'un informador anònim al que van anomenar Gola Profunda. Amb els anys es va descobrir que l'informador era en realitat el número dos de l'FBI. Com va dir el professor Chomsky, el cas Watergate no va ser una victòria de la premsa democràtica sobre forces fosques sinó el resultat d'un ajustament de comptes entre poderosos.
