En el seu llibre Sobrevivir a un fusilamiento, la periodista xilena Cherie Zalaquett recull les històries de vuit persones que després del cop d'Estat de l'11 de setembre de 1973 es van trobar davant d'un escamot d'afusellament. Per diferents raons, no van morir en aquell moment i van poder sobreviure per explicar-ho. Es van convertir en testimonis d'una de les qüestions més delicades que va haver de resoldre la Comissió Nacional de Veritat i Reconciliació que es va crear a Xile a l'abril de 1990: la xifra de persones assassinades. El president del Govern, Pedro Sánchez, ha anunciat la seva intenció de crear una Comissió de la Veritat. Va avançar que l'objectiu és crear «una versió de país» del que va passar a Espanya durant la Guerra Civil i la dictadura. La notícia no ha estat benvinguda per alguns sectors que argumenten que no val la pena ressuscitar el passat després de 40 anys. Com a xilena vaig tenir l'oportunitat de viure de prop el que va significar la Comissió que es va crear a Xile un mes després de la fi de la dictadura. Durant nou mesos, un grup d'especialistes va recopilar informació i lliurar un informe, conegut com Rettig, en el qual es detallen 3.550 denúncies de violacions als drets humans de les quals 2.279 corresponen a homicidis. Uns anys més tard, va arribar l'informe Valech, que detalla les tortures i violacions als drets humans que es van viure en presons clandestines. Cap dels dos informes va restituir a les víctimes el seu patiment ni tampoc va servir per portar a judici els responsables que van seguir protegits per l'amnistia heretada de la dictadura. Però sí que va permetre reconèixer de forma col·lectiva que el que havia passat havia estat un error i que no podia repetir-se. Un dels records més vívids que tinc de la transició que es va obrir després de la dictadura va ocórrer el 4 de març de 1991, quan el primer president democràticament elegit, Patricio Aylwin, va comparèixer a la televisió per reconèixer tot el que havia passat. Aylwin va explicar emocionat els aspectes més rellevants de l'informe Rettig i en nom de l'Estat xilè va reivindicar la dignitat de les víctimes injustament denigrades. I va demanar perdó. Els que havíem crescut en la foscor de la dictadura, escoltant entre murmuris notícies esgarrifoses sobre cossos que apareixien en les riberes dels rius amb marques de tortures indescriptibles, no oblidarem mai aquest moment. Segurament tampoc aquells familiars, majoritàriament dones, que havien passat anys buscant els seus éssers estimats i rebent sempre com a resposta la negació. «Ha d'estar amb altres terroristes vivint a l'estranger. Pregunti als consolats», era la resposta que rebien les mares i esposes que preguntaven dia rere dia per les seves parelles o pels seus fills i filles que havien desaparegut sense deixar rastre. Durant la redacció del primer d'aquests vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar algunes de les víctimes. Vaig parlar amb dones joves que havien estat sotmeses a tota mena de tortures i violades sistemàticament per un o diversos homes. Eren testimonis indescriptibles. A algunes els havien introduït rates i objectes a la vagina. A Espanya s'ha escrit molt i segurament la major part de la ciutadania sap el que va succeir durant la Guerra Civil i la dictadura. Alguns historiadors ho han apuntat aquests dies. Però no hi ha una veritat oficial, no hi ha hagut una reparació encara que sigui simbòlica del sofriment ni tampoc una declaració d'Estat prometent que no tornarà a passar. Espanya necessita una Comissió de la Veritat. No serà igual que la d'altres països perquè han passat 40 anys però hi ha moltes coses que encara poden fer-se amb relació als nadons robats, a la identificació de persones enterrades en fosses o a la recollida de dades respecte a víctimes i exiliats. Cal que hi hagi també un lloc on les noves generacions puguin conèixer el seu passat, aprendre d'ell i construir un futur on l'horror i la guerra no estiguin presents. Un dels protagonistes del llibre de Cherie Zalaquett relata la desorientació que li va produir descobrir davant l'escamot d'afusellament que el seu botxí era un sergent amb el qual solia jugar a futbol. No era capaç d'integrar que aquell personatge, el ciutadà que era el seu amic, no només no anava a ajudar-lo sinó que l'anava a afusellar. Comprendre aquestes qüestions és crucial per retrobar-se amb la veritat perquè l'horror no incumbeix només el passat sinó també el que desitgem col·lectivament per al futur.