Sempre he pensat que el seguici d'un polític és directament proporcional al grau d'allunyament de la societat per part d'aquest mateix polític. Ja se sap que avui cap polític que vulgui lluir importància surt al carrer sense com a mínim un o dos càrrecs de confiança i un o dos escortes. Els puristes segur que puntualitzarien que dins d'aquesta categoria de cap manera es pot incloure els alcaldes i alcaldesses, malgrat que comença a haver-hi molts batlles de ciutats mitjanes que tampoc saben anar sols pel carrer.
Seguint, però, aquest criteri mètric particular, què dirien vostès si és trobessin pel carrer un conegut polític acompanyat d'onze -he dit onze- cotxes oficials, amb els seus respectius ocupants -escortes, càrrecs i càrrecs de confiança, llepaculs i altres espècies d'aprofitats del diner públic. Això és exactament el que duia enganxat a la cua el ministre de l'Interior del Govern socialista de Pedro Sánchez, Grande Marlaska, en la seva darrera visita a Barcelona, o més concretament en la seva arribada a l'estació de Sants per tornar a Madrid després d'entrevistar-se amb les autoritats catalanes.
Hi ha algú que es pugui atrevir a saludar o a preguntar quelcom a un ministre que duu al darrere un seguici que sembla més aviat la cort d'un monarca o l'harem d'un príncep àrab, pobre desgraciat del ciutadà que tingués el valor de creuar les línies d'un grup tan nombrós per plantejar al ministre qualsevol qüestió vinculada als problemes reals de la terra, i no cal fer cap mena de conjectures per saber on acabaria tal persona. Ja ho sabem, les divinitats no es fan amb el poble. Dubto que Grande Marlaska s'emportés a Madrid cap foto amb cap persona del carrer.
Per ser rigorosos, però, cal preguntar-se què fa tota la colla d'acompanyants mentre el ministre es reuneix, per exemple, amb el president de la Generalitat. Ja imagino a tots esperant ser els escollits per una trucada o una consulta de darrera hora. Que dur que és ser seguici i que trist que és voler ser polític des de la distància.
