14 de setembre de 2018
14.09.2018

Cagar-se en Déu i fer república

14.09.2018 | 01:14

Willy Toledo es va cagar en Déu i en cap moment, com va fer Puigdemont, s'ha excusat dient que ho hagués fet simbòlicament, i això que en el seu cas tindria més raó que un sant, ja que encara no ha nascut persona humana capaç de fer-ho literalment. A més, en lloc de fugir a Bèlgica, va esperar a peu ferm que el vingués a buscar la policia, i després va ratificar davant del jutge que havia comès el delicte. Es podrà estar o no d'acord amb ell, però Willy Toledo és un valent. Es podrà o no estar d'acord amb ell, però Carles Puigdemont és un covard.

Fins no fa gaire temps, cagar-se en Déu era molt més habitual que proclamar (o fer, com es diu en la neollengua catalana) una república. Hi ha molta gent, el meu pare entre ells, i espero que el jutge no llegeixi això, que s'hi caga al començament de cada frase. O quasi. Sembla que escolto el que em dirà demà quan el vegi.

-Cagumdéu, no tens res més de què parlar, que em tornis a fer sortir al diari?

Ara la cosa s'ha igualat i també trobes cada dia un piló de persones que reclamen fer república, tantes com les que es caguen en Déu. Això si tens sort i no te'n trobes de les que asseguren que Catalunya ja és una república, que també en corren, i per més sorpresa a fora del frenopàtic.

Jutjar una persona per cagar-se en Déu, sigui el meu pare o sigui Willy Toledo, és absurd. Si Déu no existeix, equival a cagar-se en unicorns. I si existeix, no cal castigar en aquesta vida l'autor de l'ofensa, ja s'encarregarà Déu de fer-ho quan arribi el moment. Quin sentit té castigar algú a una pena d'uns dies de presó i una multa, quan l'espera una eternitat cremant-se a l'infern? Només l'ensurt d'obrir els ulls i trobar-se davant d'un senyor de barba blanca en lloc de trobar-se amb la buidor més absoluta ja és més càstig que qualsevol pena que pugui imposar un jutge.

És clar que el mateix podria argumentar el pobre Puigdemont, que va proclamar una república que només existia en la seva imaginació. Però el seu error va ser fugir com un ratolí. Si s'hagués quedat a lloc com Willy Toledo, no hauria costat gaire convèncer el Govern espanyol -tots som humans- que li permetessin continuar jugant a repúbliques, bé hi ha nenes que juguen a cuinetes. Ningú l'hauria perseguit, tothom hauria entès que la seva pretesa proclamació de república era tan inofensiva com cagar-se en Déu. Si no hagués fugit, en Puigdemont s'hauria proclamat president de Catalunya, potser rei, s'hauria instal·lat a la casa que manté al Golf Girona, i allà rebria visites, signaria decrets, nomenaria ambaixadors i lluiria una corona de cartó que ell creuria d'or amb diamants, sense que res d'això tingués cap efecte sobre ningú.

Com diu un dels protagonistes d' El rey recibe»', el nou llibre d' Eduardo Mendoza, «Per què un ha de creure en l'Evangeli i no en El màgic d'Oz? Són dos relats i tracten del mateix: el camí a la salvació. A més, en El màgic d'Oz els personatges són més propers. Entre Sant Pere i l'Espantaocells, ja em diràs tu amb qui et quedes».

El mateix es pot dir de cagar-se en Déu i fer una república catalana: són dos relats imaginaris i irrealitzables. A més, entre un Willy Toledo que fa riure volent i un Puigdemont que el fa sense voler, ja em diràs tu amb qui et quedes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook