Un any més hem tingut la performance dels independentistes per la Diada. Vaig dir algun cop que com a acte teatral de masses és fantàstic i com a manifestació és impressionant però també és una cosa més que ens han segrestat. Durant el franquisme anava cada any a rendir homenatge a la ronda St. Pere, on hi havia el monument a Rafael Casanova i a la manifestació unitària. Hi anava burlant la policia que ens encalçava i ara fa cinc anys que no hi vaig i el motiu és ben simple. L'estàtua ha estat ocupada, segrestada, hi posen una estelada, que no és la bandera de Catalunya i jo no tinc ganes de fer-li reverència, no és la del meu país i la manifestació ha deixat de ser la manifestació d'un país que celebra la Diada per ser una marxa per la independència i m'han exclòs. És una més de les moltes ocupacions que els independentistes ens han imposat. Abans teníem unes coses comunes, bandera, Diada, etc.; ara ho han «okupat», van segrestant el país a poc a poc dient que hi ha d'haver llibertat. I tot això juntament amb les seves pròpies declaracions em porta a unes quantes reflexions, simplement com a exemples, dictades pel sentit comú:
1.- Ja que les associacions ANC, Òmnium Cultural i els CDRs ens ocupen el carrer, volen fer de dirigents polítics i ens segresten els emblemes i la Diada, penso que seria bo que les seves finances fossin fiscalitzades públicament com ho són les dels partits polítics. M'agradaria veure-les negre sobre blanc en un paper i que el tribunal de comptes les fiscalitzés.
2.- Diu el president Torra «o resistir o conformar-se». Segur que és en un sentit diferent del que ell ho diu, però hi estic d'acord. Jo soc resistent, no em conformo a tenir el país ocupat per una bandera que no és la de Catalunya o moltes institucions públiques (que haurien de ser de tots) i places i carrers ocupats de forma ostentosa amb llaços i altres símbols de part. No em conformo a no poder celebrar la diada amb tots els catalans pensin com pensin i espero que algun dia em retornin els meus drets de ciutadà que considero segrestats. D'acord amb les seves paraules, demanaria al president que m'ajudés a no haver de ser resistent, que em restituís els meus drets de català.
3.- Diu Torra: «Us invito a mantenir sempre el bon to i el somriure fins i tot davant els insults i humiliacions». També hi estic d'acord però a Catalunya crec que els que més fan això són els socialistes. Ha sentit el més mínim crit, resposta fora de to, quan els pinten un mural com el de l'ajuntament de Ripoll o cremen fotos de l'alcalde a Terrassa o pinten les seves seus o els escridassen on els ve de gust als independentistes? Si el president Torra vol fer efectiva la seva frase, hauria de començar per demanar als seus respecte per als que pensen diferent i no busquen la confrontació. Perquè soc plenament conscient que Ciutadans busca la confrontació, però algú ha vist un socialista buscant-la? I no he sentit cap paraula del president demanant respecte.
I els volia parlar de diàleg, una paraula que avui es porta molt, està de moda. El diàleg requereix moltes coses, entre les quals hi ha voler escoltar de veritat i sentit crític no sols amb el que diu i ha fet l'altre sinó amb el que diem i hem fet nosaltres. Jo veig que el govern Sánchez, amb tots els seus errors, representa un canvi substancial amb el govern Rajoy. Avui el govern Sánchez escolta, diu que es pot parlar de tot, diu sense embuts que judicialitzar un problema polític va ser un error (que ara s'haurà de resoldre sense conculcar el principi de separació de poders i aquest és un dels problemes centrals) i demana posar sobre la taula temes en què hi ha acord per avançar tot marcant els límits que té. Penso que el govern de la Generalitat ha fet passos cap a la possibilitat de diàleg (votar la moció de censura, la reunió Torra-Sánchez, acceptar posar en marxa les comissions bilaterals, etc.) però no he sentit cap autocrítica més que amb la boca petita, fora de micròfons. Per exemple, podrien dir que les sessions del 6 i7-S van ser un error (l'independentisme ha passat de puntetes per aquestes dates, no en volen parlar, prefereixen fer com si no haguessin existit, intentar esborrar-ho del seu món, però sense fer-se'n responsables) o podrien dir clarament que la unilateralitat no porta enlloc, etc. però no ho fan perquè tenen por del carrer, por que els diguin traïdors si fan la més mínima autocrítica. I, sense autocrítica, el diàleg, la negociació i el pacte són molt més difícils, sinó impossibles.
Com he dit en altres articles, el diàleg és possible sobretot si es volen tractar els problemes que té la gent, si es vol governar. Si fos així crec que hi ha un llarg camí a recórrer fins i tot a curt termini. A llarg termini haurem de pensar en una reforma constitucional i un nou estatut que haurem de pactar i posar a votació però avui ho veig complicat tal com està l'independentisme i amb la poca força que té el govern de Sánchez. La meva proposta seria que els que volen el pacte (les esquerres -PSC i els Comuns- i els exconvergents no del PdeCat i, si s'hi volen apuntar altres, millor que millor) pactessin uns mínims comuns que l'estatut i la reforma constitucional a proposar haurien de complir i en les properes eleccions (sense anar junts, que segurament no tindria cap sentit) defensessin aquests mínims com a base per a futurs acords. I aquí, associacions com Federalistes d'Esquerres, el Cercle d'Economia i d'altres favorables al pacte podrien ajudar fent propostes i tractant de possibilitar acords.
