L'any 1792, nou persones en una taverna menjant formatge i bevent cerveses van crear la Societat de Correspondència de Londres i van establir la idea que la solució als mals del poble era la democràcia. La seva divisa era: «Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat». També va ser prohibida i els seus membres perseguits. Al cap de pocs temps, però, van aconseguir ser milions de persones.
Des de l'any 2010 fins ara el nombre de catalans insurrectes comença a ser il·limitat. I més esperançador quan estem veient la incorporació de milers de joves en totes les activitats generades. En ells estan col·locades totes les esperances. Això durarà temps i es necessitaran moltes energies.
Mentrestant hi ha una apologia pornogràfica de la negació de la separació de poders. El cap d'Estat que ningú ha escollit excepte uns espermatozous, es fa una foto amb el jutge d'extrema dreta Pablo Llarena. Però poc després es reuneixen informalment, a la vista de tothom, quatre persones, els dos citats més l'home de Trillo a la judicatura Carlos Lesmes, president del CGPJ i del Tribunal Suprem, i Albert Rivera. No haurien de dissimular una mica? Com volen que ningú es cregui la independència del poder judicial? Quan hom diu que els discursos de Felip VI els fa el govern, els podem preguntar: i les fotos del Rei també les hi mana el govern?
De fet, tots sabem que l'anterior govern del PP van anar canviant de fiscal general fins a trobar-ne un de tan extremista com ells i li van donar l'ordre d'acusar sense fonament els líders catalans. Sense aquestes ordres i aquest tipus d'acusació no estarien a la presó. Ara jutjaran els catalans els mateixos que van admetre a tràmit l'acusació totalment infundada. Els poders de l'Estat, amb el rei al davant, actuen com si estiguéssim a l'any 1981, amb una majoria de catalans atemorits per 40 anys de terrorisme institucional. I s'han equivocat. L'1 i el 3 d'octubre, la Brigada Aranzadi i els poders incrustats en la cúpula del regne d'Espanya van treure's la careta i tothom vam poder veure la seva cara radical extremista. Pablo Llarena es va fer una foto a finals de juliol, sopant amb Alberto Fernández Díaz, un home que pertany a un partit que aconsegueix quasi els mateixos vots a Catalunya que el PACMA. Els desafectes catalans comencen a tenir un nombre il·limitat de membres. Segons una enquesta realitzada per la prestigiosa revista digital CTXT, Revista Contexto, a Catalunya hi ha un 80% de republicans. A veure com ho arregla això el Felipe de Borbón. Caldrà molta intel·ligència als propers mesos i que es conformin lideratges potents per sortir de l'estat de xoc. Les victòries cal saber veure-les. Albert Camus: «Les victòries seran sempre provisionals... Sempre, ja ho sé. Però aquesta no és una raó per deixar de lluitar».
