Els arranjaments cosmètics de la pròpia biografia amb peces, llaços i galons guanyats en circumstàncies dubtoses ja s'han emportat per endavant una presidenta autonòmica ( Cristina Cifuentes) i una ministra ( Carmen Montón). El següent pot ser el flamant Pablo Casado, que, si es fixen, sempre avança amb pas ferm i marcial, amb un seguici que s'arremolina al seu voltant. Pas al líder: fins que el bull desbordi l'olla.

Carmen Montón, en els seus temps de consellera, va carregar contra una benemèrita publicació com la cartellera Túria per unes fotos una mica impúdiques, sí, però que caricaturitzaven per igual senyores i senyors, el bisbe i el ministre. I la consellera: com ha de ser. Ella va estudiar per feminista, estudis de gènere o alguna cosa així que, en teoria, almenys, haurien d'aprofitar. Ara descobrim que estava abonada al Rincón del vago, on s'afusella més (textos) que (persones) el general Franco.

Aquests episodis, a més de revelar un tràfic indecent de favors entre les universitats i la casta política, universitats que no són les de tota la vida, sinó unes com si diguéssim amb lounge i aggiornamento, postmodernes, hipsters o jo què sé, amb tot això que expenen i que anomenen màster. Un màster que no sé com s'obtindrà en altres països, però aquí és, sovint, una excusa munyidora de butxaques per allunyar una miqueta més la titulació superior i fer-la inaccessible a qui té pocs o gens de diners, després d'haver encarit les matrícules dels cursos normals d'una llicenciatura (o el que abans es deia així).

Aquests títol superiors, tipus Ikea (t'ho fas al teu gust) però amb preus de Roche Bobois, moblen, suposadament, l'ànima i la competència de l'alumne, la seva maduresa de percepció i judici. I no dubto que sigui així en molts casos, però en aquests que comento revelen una cultura del simulacre, de la simple aparença, d'addicció a la guàrdia d'honor a cavall amb cuirassa i llautó. En aquest govern hi ha més dones que homes, com ens va recordar don Pedro Sánchez, i esperem que sigui per bé.