No se m'acut una forma millor de començar el curs escolar que amb la dimissió d'una ministra de Consum per introduir mercaderia avariada i mal etiquetada en el seu currículum. Apa, nens, a estudiar molt, que l'educació és una arma de futur per als no ningú incapaços de trobar una trama mafiosa que els ajudi a escalar. Encara que, petitons, aprendre a traficar al pati us resultarà encara més profitós. Confesso que en llegir a l'exclusiva d' eldiario.es que la titular de Sanitat també té un màster de l'Institut de Dret Públic per la Universitat Rey Juan Carlos, plagat d'irregularitats com el dels populars Cristina Cifuentes i Pablo Casado, vaig pensar que no podia ser veritat. Fins a les primeres declaracions balbucejants de Carmen Montón, «no tots som iguals», no em vaig adonar que ha tornat a passar. Mea culpa. He vist les set temporades de L'ala oest de la Casa Blanca, i no ho havia d'haver fet. M'he creat expectatives falses sobre la política. En algun capítol d'aquesta sèrie trepidant, mitja dotzena de tipus molt llestos en cos de camisa es tanquen durant deu hores amb un jutge demòcrata candidat a formar part del Tribunal Suprem i li fan un tercer grau per comprovar si sent director del club de debat de l'institut va programar un documental antisionista, o per assegurar-se que no va acomiadar una secretària per motius sexistes o per verificar una denúncia anònima que va plagiar un discurs. A la menor feblesa, se'l raspallen i en busquen un altre. Quan acaben d'escorxar-lo, el pobre tipus no vol ni el càrrec ni res diferent de la jubilació. Els assessors del president estan per això, per evitar al cap sorpreses que puguin ser emprades en contra seu. Aquí en diem lampistes, i sembla que són més de l'estil dels patans que protagonitzaven la sèrie espanyola Manos a la obra, a les proves em remeto. Dos ministres liquidats en cent dies al Govern de la regeneració, per marrons que qualsevol amb les mínimes ganes de navegar per la xarxa i fer-li un ull al BOE podia detectar. Enhorabona.
Pedro Sánchez presumia del seu govern dels més capaços, amb un astronauta i tot. Persones molt brillants amb trajectòries irreprotxables per treure Espanya del femer de la corrupció. I com es detecta els millors? Observant el seu expendient. A la setmana de l'adveniment de la meritocràcia queia Màxim Huerta, ministre de Cultura i una de les apostes d'impacte de l'equip, per haver intentat pagar menys a Hisenda a través d'una empresa. No hi havia delicte, però tampoc quadrava amb l'esbombada exemplaritat. El trauma d'expulsar de l'equip el component més conegut no va induir, però, els assessors de La Moncloa a fer la prova del cotó a la resta. En el cas de Montón, resultava bastant fàcil, ja que la ja exministra va haver de respondre fins i tot al parlament valencià preguntes sobre el seu màster de nyigui-nyogui per la Rey Juan Carlos. No era cap secret, però ningú va dir: «No, ella no pot ser nomenada perquè té un màster com el de Casado». La rapidesa a prendre mesures contra els qui no posseeixen les virtuts públiques necessàries per a un bon govern comença a no ser suficient. L'oposició exerceix llastada amb el seu propi postgrau sospitós, però el Govern necessita amb urgència millorar el seu control de qualitat.
