16 de setembre de 2018
16.09.2018
DIARI DE SESSIONS

El dia que vam «botar» Franco

16.09.2018 | 06:00

Els ossos de Franco
Vaig intervenir en el debat al Ple del Congrés per treure les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, recinte patrimoni de l´Estat espanyol mantingut i conservat amb diner públic. «Botem» Franco 42 anys després de la seva mort. La Llei d´Amnistia va ser també una llei d´amnèsia selectiva que va permetre durant dècades que el franquisme i les seves formes es mantinguesin en tantes estructures i comportaments de sectors del poder polític.
El dia després del final de la Segona Guerra Mundial va començar la desnazificació. La desfranquització ha resultat desesperantment lenta i encara incompleta. Un pas endavant va ser la Llei de Memòria històrica de 2007 de la que vaig ser ponent. Ens van quedar temes pendents, perquè els quadres dirigents del socialisme del moment encara eren molt deutors dels pactes d´amnèsia de la transició. Ara hem pogut treure Franco d´un lloc de glorificació i respecte pagat pel pressupost públic. Encara queda molta feina per fer: anul·lació de les sentències dictades per motivacions polítiques durant la Guerra Civil i el franquisme, una Comissió de la Veritat que sigui conduïda per historiadors i que aprofundeixi en la veritat –en tota la complexa i polièdrica veritat–, la reforma de la Llei de Secrets Oficials per tenir accés a tants documents classificats, la retirada de títols nobiliaris concedits durant el franquisme en benefici dels qui van donar suport i aplaudir el règim dictatorial...
També és el moment de fer que el Valle de los Caídos sigui «resignificat», que es converteixi en un cementiri civil que acull víctimes dels dos bàndols de la Guerra Civil. És el moment que deixi de ser un lloc de culte d´un grup reduït de benedictins que s´han passat quaranta anys resant per la glòria i l´ànima d´un dictador. Una de les experiències més desorbitades que vaig tenir el 2007, durant l´elaboració de la llei de Memòria històrica, va ser una llarga conversa telefònica amb el prior del Valle de los Caídos. Li vaig explicar l´esmena que vam acordar per respectar el lloc de culte, però parant les manifestacions d´apologia al franquisme. Una conversa dura, delirant: «la ley divina es superior a la ley de los hombres y yo me debo a la ley divina que me protege para continuar glorificando al Caudillo». Vaig penjar molt emprenyat. En aquell embolic m´hi van posar... els pobres monjos de Montserrat, que no sabien com eren els germans benedictins de la sierra de Madrid i alguns diputats que van aplel·lar a la caritat cristiana. Hora de revisar aquesta barbaritat.

Els aplaudiments i els silencis
El PP ha escollit un exponent de la renovació i dels nous temps per intervenir en el debat dels ossos de Franco: Jorge Fernández Díaz. Un dels homes més enfangats de les clavegueres de l´Estat puja a la tribuna i justifica l´abstenció del PP per motius de forma: un Decret-Llei no és necessari perquè no es donen les circumstàncies «d´extraordinària i urgent necessitat». No s´atreveixen a defensar el franquisme els franquistes camuflats que encara queden en les files conservadores del Congrés. Això sí, entre les files conservadores se senten frases al vol que els surten de les entranyes: «qué barbaridad», «¿no hay temas más importantes que hablar?», «los socialistas se apoyan en Batasuna para sacar a Franco»... Ciutadans, aquest partit que es presenta com la modernor i l´estendard del liberalisme i els valors democràtics, vota abstenció com el PP. Tot dit.
Després del resultat de la votació, esclata un llarg aplaudiment de més de cinc minuts. Els del PP i els de Ciudadanos es mantenen callats, astorats per la celebració d´aquest pas endavant. Mai parlo del que és privat des de la tribuna, però en aquells minuts d´aplaudiments alliberadors, penso en el meu avi Pep Xuclà que va estar a la presó. La Guerra Civil, la sempre complexa guerra entre germans, també dintre de Catalunya, que alguns vam perdre per partida doble. Hem enviat al racó els ossos del gran cabró. M´he posat Indesinenter de Raimon quan he tornat al despatx.

La Ciutat Universitària
Vaig conèixer i tractar el professor Enrique Álvarez-Conde, pressumpte cap de la piràmide dels masters fast food de la universitat Rey Juan Carlos. Realment tenia un harem de joves discípules amb les que anava a tot arreu. Un cop, ens vam topar en una cantonada de Park Avenue de Nova York en un glaçat mes de febrer. Davant els Waldorf-Astoria. Ell es resguardava del fred amb l´abraçada acadèmica –«las protejo a todas»–; servidor, em pelava de fred. Per sobre d´Álvarez-Conde hi havia el president de la Fundació, un catedràtic de Dret Civil que va passar a millor vida a causa d´una malaltia fulminant. Ara sortiria als papers. Un falangista sense miraments. Un any va encarregar un article de pura difamació contra mi en un digital d´extorsions i extrema dreta. Mai més vaig tornar als cursos d´estiu d´Aranjuez. Per sobre del cap de l´harem i del civilista falangista hi havia el rector de la universitat Rey Juan Carlos, Pedro José González-Trevijano Sánchez, avui magistrat del Tribunal Constitucional. Aspirant a president, relacions publiques i conspirador sistemàtic i endreçat. Els focus es poden moure cap a ell si Álvarez-Conde s´emprenya.

L´ambaixador irritant
L´ambaixador del Regne d´Espanya davant la República francesa, Fernando Carderera, ha enviat una carta a l´alcalde de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, fotent-li una bronca per la seva agenda de relacions institucionals i, concretament, per haver rebut el president de la Generalitat i haver-se posat un llaç groc a la solapa. Poques coses més antidiplomàtiques he vist a la meva vida durant els anys –uns quants– de portaveu a la Comissió d´Afers Exteriors. És el cel de l´ambaixador que rep instruccions de «combatre la propaganda del Govern català». Els errors fets pel PP en els últims anys a Espanya sembla que els estenen alguns diplomàtics fronteres enllà. Pot molt ben ser, quasi segur, que l´alcalde de Perpinyà –de la dreta francesa– no sigui un avalador de la independència de Catalunya. Però aquesta carta segur que l´ha irritat. Dimecres pregunto al ministre Borrell sobre el particular a la sessió de control al Govern. Ara que ja coincidim que Catalunya és una nació, a veure amb quina filigrana intentarà justificar aquesta nova glopada d´intolerància antidiplomàtica, clos resclosit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit