A títol d´avís a navegants, convindria aclarir que no sempre la universitat espanyola ha estat així. Tampoc són totes elles com la que està sent protagonista essencial en la caiguda de polítics de currículum inflat i cap buit, però el problema procedeix de la manera com el nostre món universitari es va adaptar a les exigències del programa europeu de reforma, l´anomenat compromís de Bolonya. Després d´anys -segles- en què la llicenciatura era el fonament dels ensenyaments universitaris i el doctorat, una etapa reservada als que volien seguir carrera acadèmica, es va passar de cop al grau, unificant, per exemple, el que abans era el nivell d´un aparellador amb el d´un arquitecte. Sense que pretengui jo establir jerarquies entre els oficis de la construcció, la veritat és que un títol de nivell superior es va convertir en un altre, diguem, de grau mitjà. I per recuperar les gales perdudes es va inventar el màster.

Res a dir respecte d´un màster de Dret, història o filologia en qualsevol dels seus tipus. Són necessaris per assolir el nivell perdut de les llicenciatures. Però de la mà del màster es van colar dos virus malignes. El primer, el d´obrir la mà a gairebé qualsevol cosa que, sota l´etiqueta de «màster en...», semblava rebre la benedicció de l´ensenyament superior. Es recordarà que el de la ministra recentment dimitida es diu «Máster de Estudios Interdisciplinares de Género» (mantinc les majúscules originals). Semblant cosa es ven com una cosa apta per formar universitaris, per més que càpiga preguntar-se en què. Però hi ha exemples encara pitjors, com aquell màster per ser influent en les xarxes socials que es va treure de la màniga, no sé amb quina fortuna, la Universitat Autònoma de Madrid. El segon agent infecciós és el de la conversió del que era una llicenciatura amb els seus trets plens de inconvenients, però coneguts -classes presencials, assistència com a fórmula corrent d´aprenentatge i exàmens seriós-, en una suma nova de grau menor i màster que s´aprova sense anar a classe, mitjançant el socorregut treball de fi dels estudis. Qualsevol professor sap per quins mitjans i amb quina suma d´esforços es pot fer un TFM (treball de fi de màster), tenint en compte la relaxació absoluta dels controls. Va plagiar l´exministra? Bé; seria una més en una llista molt llarga. Si a aquestes facilitats per enganyar se´ls suma una universitat àvida de matrícules i sense cap escut moral contra les estafes acadèmiques, s´arriba al que tenim ara.

El més curiós és que hi hagi hagut polítics -només coneixem els casos més sonors- disposats a creure que el seu patrimoni diguem-ne intel·lectual creixeria per mitjà d´algun d´aquests invents sense sentit regalats com en una tómbola de fira. Caldrà agrair a la Rey Juan Carlos que hagi fet ventilador a la força. Almenys ara ja se sap a què pot conduir la pèrdua de les llicenciatures d´abans.