La situació actual en què es troba la classe política, que ha estat posada sota sospita de no haver dit la veritat en les seves declaracions sobre els seus coneixements universitaris, em porta a la memòria la pel·lícula La escopeta nacional de Luis Berlanga, que mostrava un retrat costumista de la classe política del tardofranquisme.

La pel·lícula ens dona a entendre que, en vida de Franco, als polítics només se´ls exigia una actitud indestructible als principis del Moviment Nacional i/o posseir títols nobiliaris, a diferència de l´actualitat, on la classe política sembla que ha de tenir un bon currículum universitari. Si vaig encertat, s´oblida el que va escriure Robert Louis Stevenson: «La política és potser l´única professió per a la qual no es considera necessària cap preparació».

El cas del polèmic currículum acadèmic de l´expresidenta de la regió de Madrid, Cristina Cifuentes, va posar el focus en polítics i alts funcionaris públics a Espanya que havien inflat els seus mèrits acadèmics i les irregularitats van començar a ser revelades per la premsa.

El president del PP, Pablo Casado, ha hagut de donar explicacions a la premsa sobre un màster a la mateixa universitat de Cifuentes sense haver d´anar, presumptament, a classe i ha argumentat que li van ser convalidades la majoria de les assignatures per altres estudis.

El socialista madrileny José Manuel Franco, va admetre que entre el 1995 i 2003 va portar en el seu currículum al Parlament regional una llicenciatura en Matemàtiques que mai va existir.

El diputat gallec de Podem (esquerra) Juan José Merlos va confessar passar vergonya en transcendir que en el seu currículum figura que és enginyer, la qual cosa és falsa.

L´exdirigent del PSOE Elena Valenciano, avui al Parlament Europeu, es presentava abans «llicenciada en Dret i Ciències Polítiques», dues titulacions de les que no disposa perquè no va acabar aquestes carreres.

Amb els anteriors casos i algun més que probablement oblido, recordem assumptes com la concessió d´una beca a Íñigo Errejón a la Universitat de Màlaga, o els litigis de Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero amb la Universitat Complutense per diferents qüestions.

L´últim en aquesta mena de caça del currículum falsejat i/o alterat són els dubtes sobre la tesi del president de Govern en la universitat Camilo José Cela.

L´actual situació de sospita de títols i currículums falsos em provoca tres reflexions:

1) La primera va referida al necessari comportament ètic del polític, tant en públic com en privat i, per això, cada vegada més els ciutadans exigeixen als polítics una major responsabilitat política i la pràctica pública i privada de virtuts cíviques, constituint determinada premsa una corretja de transmissió d´aquesta exigència.

Maquiavel en el seu cèlebre El Príncep va descriure el governant d´un Estat modern on l´ètica es posava al servei de l´interès de la supervivència del mateix Estat, que en ocasions es confonia amb la del governant de torn, apreciació que sembla perdurar en l´actualitat.

Hi va haver un temps en què el mèrit, en política, derivava del compromís, la militància social i el compromís amb les idees. A mesura que els valors conservadors inundaven la societat, la meritocràcia va substituir el mèrit i el títol, el compromís.

2) La segona va referida a unes manifestacions del politòleg Pablo Simón, en un diari estatal, quan va dir: «hi ha una concepció totalment patrimonial, que fa pensar que avui [els polítics] compren els títols universitaris igual que al segle XIX es compraven els títols nobiliaris, per tenir-los, però no perquè realment comportin un valor».

Per accedir a un lloc en l´administració, hi ha una exigència d´acreditació del mèrit i capacitat, per mitjà del procés de selecció, però a l´aspirant a polític res d´això se li exigeix. Aristòtil, en els primers temps de la nostra civilització, deia que «els que aspiren a saber de política necessiten també experiència (...), els homes inexperts s´han d´acontentar amb que no se´ls escapi si l´obra està ben feta o mal feta». En els últims temps, la majoria dels partits seleccionen els seus dirigents pensant fonamentalment a fabricar grans maquinàries electorals per aconseguir el poder, però no presten la mateixa atenció a preparar-se per exercir aquest poder amb rigor o eficàcia.

3) L´última reflexió és que, a Espanya, hi ha 83 universitats, 50 públiques i 33 privades, i han proliferat els estudis de postgrau, fins al punt que han passat de 16.609 alumnes matriculats en el curs 2006-07 a 184.745, 10 anys més tard. D´acord amb el Ministeri d´Educació, al voltant d´1.361.340 alumnes van procedir a matricular-se en estudis de grau, primer i segon cicle a les universitats espanyoles en un estudi de 2015.

El període històric en què s´han creat més universitats a Espanya ha estat el comprès entre 1984 i 1997. En aquests anys es van crear més universitats públiques a Espanya que en cap dels altres països i des de 1984 fins al moment actual s´han creat més universitats privades a Espanya que en cap dels altres països. D´altra banda, molts joves universitaris es veuen en la necessitat de sortir a altres països on l´atur juvenil és menor que l´espanyol, fet que revela un desajust entre formació universitària i demandes del mercat laboral.

Els estudiosos del tema han conclòs que a Espanya no hi ha excessos d´universitats però... la universitat en surt tocada.